Fa temps vaig parlar de la "situació emocional durant el canvi estacional" amb la psicóloga. Recorde que em va dir que les relacions que s'iniciaven a l'estiu, o al decembre, no acostumaven a tindre una llarga duració perqué són en eixos moments quan el nostre cos experimenta els canvis emocionals de l'estació.

Jo no vull qüestionar la psicologia -després de tot estic compartint vida amb un futur psicòleg- però jo diria que és més bé el temps. A l'estiu i al decembre (pel fet de les vacances de Nadal i l'esperit i blabla...) tenim més temps per compartir i per "no fer res". És eixe tipus de "no fer res" el que ens permet adonar-nos més detingudament del que tenim al voltant -i de QUI tenim al voltant-. És per això que moltes relacions s'inicien en aquestes dates. Imagine que després factors com el congeniar, compartir interessos... també tindrà molt de pes en el desenvolupament de la relació, però el temps és fundamental.

Clar, que a totes les relacions el temps és la clau (i el pany) per a que tot funcione però a aquestes se li ha de dedicar més temps si cap. Compartir moments, bons o dolents, conéixer eixa persona quan viu baix l'estrés de la monotonia quotidiana és important. I ho és per una raó ben simple: quan podem estimar una persona en la quotidinitat de la monotonia és quan ens asegurem que són l'element especial del nostre plat principal.


TEMPS.

Anàvem pels carrerons de la mà,
com dos adolescents engrescant,
tu em miraves melindrós,
aquell instat quotidià.

Era el nostre moment ideal,
jo un somriure mig negat.

La monotonia trencada a trocets,
composant la melodia,
els nostres secrets indrets,
composant el dia a dia. 

Rosa Cebolla Perpiña. 

“Dicen que el tiempo cura las heridas, no estoy de acuerdo, las heridas perduran. Con el tiempo la mente, para proteger su cordura, las cubre con cicatrices y el dolor se atenúa, pero nunca desaparecen”. (Rose Kennedy)

Aquesta frase l'he escoltat a un capítol de "Mentes Criminales" ja fa uns dies i no podria estar més d'acord. Tothom tenim alguna cosa que pensem que podriem haver portat millor, haver actuat d'una altra manera... La realitat -per trist que ens semble- és que no podem tornar enrrere en el temps, s'ha de viure amb les errades i amb les males decissions. Són estes les que ens ajuden a cambiar i continuar endavant, són les lliçons de la vida les que ens emboliquen i atenuen el nostre patiment. 
No sóc una persona que s'arrepentisca molt assovint -i prendria el risc de dir que ho he fet unes 3 o 4 vegades en els meus vint anys- perqué pense que si en aquell moment vaig actuar així, no va ser amb fretat.  

Al capdavall la vida és un ball.

Buscant les angunies de la nit,

dins un cel que comença a defallir,

res és senzill quan s'ha de dir,

sentiments que enfilen caminades al teu pit.

Hi havia dies on no sabies mirar,

por arrelada a un racó mental.

Els sorolls de la nit sempre són incerts. I moltes vegades aconsegueixen intimidar fins i tot el més valent. És cert que molta gent (bastant excèptics en ocassions) creuen que deixar-se asustar per una cosa tan simple com el cruixir d'una escala de madera o els sorolls "propis" d'una casa és bastant absurd. Ara bé, els sorolls de la nit no tenen perque ixir de la casa en sí mateixa, poden vindre també de la nostra propia ment. Amb el pas del temps he comprovat que una nit d'insomni pot esdevenir una gran inspiració, sí, però també el camí més obscur per a profunditzar en els nostres propis pensament. I com totes les ments humanes, en algún racó d'aquestes es troba la nostra por. És a les nits quan les pors prenen més forma, estem més relaxats i aquells recòrds dolents tornen per fer-se més presents que mai. De vegades resulta absurd com ens enganyem a nosaltres mateixa, quan ens aborda un recòrd dolent i pensem ràpidament en qualsevol altra cosa per defugir del patiment. És en aquestos moments on ens mostrem tal i com som, és en els moments en que estàs abraçant aquella persona que estimes, mentre plores desconsoladament per la marxa d'un ésser estimat, quan no vols creure que no el tornaràs a veure mai, ni a tocar, ni olorar...res, és en eixe moment quan aquella persona que comparteix amb tu un lligam d'estima intenta fer que veges la realitat, intenta fer-te entendre que tots marxem, i en aquell mateix instant en que tu, rotundament et negues a parlar o pensar en eixe mateix fet -perque no soportes pensar que un dia no estarà ahí per aguantar-te quan caus i això et flema el cor infinitament- quan mires eixa persona i enten que ara no vols dosis de realitat. Ara vols plorar, abocar l'ànima en un sospir al finalitzar i demà, ja seràs realista. 

Pot ser molta gent pensa que sóc una ximpleta per -alguna que altra vegada- creure que hi ha alguna cosa màgica al món, que pot ser aquelles criatures fantàstiques sí que són reals. Ho sé, pareix que estiga desvariant molt però realment crec que és una forma positiva de vore el món. Pense que si en aquest món existeixen coses tan repugnants i horribles com masacres, assassinats, suicidis, corrupció, etc, també hi haurà coses meravelloses com nanets, fades, ninfes i el yeti.