30.

Un dia com aquest, vaig arribar al món.
Un dia com aquest, vaig començar a regalar somriures.
Un dia com aquest, començà la meva história.


Sempre m'han agradat els nombres parells, pot ser per allò que en diuen de la exactitud que hem caracteritza, no ho sé, però sempre m'han agradat. Per això des de ben menudeta m'ha fet ilusió haver nascut un dia 30.
I d'un mes ben bonic! Maig... Al Maig sempre cau algún raig!

Des de ja feia uns dies, pot ser fins i tot setmanes o un parell de mesos, que cavilava moltíssim al voltant de la vida, en general, i sobretot, del pas del temps. Aço, crec jo, ha estat ocasionat per les pèrdues recents i pels canvis que he experimentat, independitzar-me, començar una carrera...en definitiva, acaronar un poc de prop el futur.
Tot hem feia pensar en com de depressa perdem el temps, i per això n'estava temorossa del meu aniversari. Podriem dir, que hem feia por fer-me major.
Però quan ha arribat el dia...no he pogut ser més feliç! He rebut estima de totes parts, i sobretot, de les més importants. I me n'he adonat que no he de tindre por al temps, l'he de disfrutar!

Així doncs, jo vaig nàixer un 30 de Maig solellat i amb molt de raig!:)

Herald.

Sempre cavalgant, d'aci cap allà, d'allà cap aci...i la familia al cor, i l'ànima pesada.

"Ja n'era capaç de veure la torre. Alta, grisa, feta pols...com tot allò que havia anat deixant enrrere. En Fabreu apurà el cavall, l'animal estava cansat però sempre era millor descansar a un lloc amb aigua. Apreta fortament la bossa contra el seu pit, aquella vegada el missatge era important, no que els altres que hagués dut fosin menys importants, però aquell contenia una informació privilegiada, com tota aquella que es meneja en temps de guerra. 
Una vegada havia creuat les grans portes de madera, els guàrdies van ordenar tancar. Ràpidament ja tenia a sobre una quantitat una mica sofocant de gent, guàrdies, un enviat del rei, unan oia que li oferia menjar, nens petits fent rebombori...Suspirà profundament i amb una mirada decidida seguí el Conseller, li havia estat manat que l'entrega havia de ser personal i amb el rei, i així ho pensava complir.
La sala a la que va ser portat era gran, amplia i de pedra, probablement havia estat utilitzada com a sala de ball. Malgrat tot, com era el temps que era, no hi havia cap indici d'alegria a aquella sala, només al final, un rei i una reina sentats als seus trons, amb cara fatigada i molts anys al damunt.
Fabreu donà el missatge al rei i espera pacient. Aquella era la seva feina, esperar...Esprar que es decidís a contestar, esperar el missatge, i córrer, sempre córrer.
Una vegada li va ser donat l'altre missatge, va fer un mosset a la taberna de la ciutat i, una vegada el cavall descansat, torna a agafar el camí... I mentre veien com es perdia la seva silueta en l'obscuritat de la nit, la reina va comentar: Aquests són els homes que realment controlen la guerra.
I el rei pensà, que no havia escoltat mai paraules més encertades."

Quan era petita, sempre pensava en el Heralds. Com a tota nena m'agradava fantasetjar, i sempre hi havia Pirates o Edats Mitges al meu cap...quan hem vaig fer gran, vaig descobrir que cap dels dos eren com imaginava, i aleshores vaig decidir que cada vegada que deixara l'imaginació volar, seria inocent. Com una nena petita que imagina la vida d'un Herald. 

Evaporació.

És, com una petita gota d'aigua, està ahi, no saps fins quan estarà però sempre està, i de sobte, un dia, sense més ni menys, ja no està. I et preguntes, s'haurà evaporat?

Sempre a la finestra, allí estava. Quieta, menudeta, mulladeta...aquella goteta de la pluja de Diumenge. No sabia perqué, però no s'evaporava. Era realment curiós, i cada dia se la mirava com si d'un món extrany i per descobrir es tractés. Havia intentat tocar-la, veure si li mullava la punta del dit índex, però res, simplement es bellugava, graciosa, fins i tot diria que melodiossa, i restava allà. Quieta, menudeta i mulladeta.
Li va donar un nom, que ara anys després no recorda bé, un nom senzill probablement, però per un nom es comença. Li agafà estima. Sí, sí i direu, estima? A una goteta?
Però aquella no era una gota qualsevol, estava quieta i mulladeta, i a més, era menudeta.
I així, li contava els seus pesars, les alegríes i les ocurrències que només comparteixes amb els més propers. I pensava que si veiesin que parlava amb una goteta, dirien quina bogeria!
Però aquella no era una gota qualsevol, era menudeta, i n'estava quieta i mulladeta.
I així, sense cap perqué un dia al tornar a casa, ja no estava. I es preguntava, s'hauria evaporat? 


On vas matinera,
dolça rosa de l'albada?

Als teus peus,
herba verda que m'enveje,
ja que les teves cames encissa.

Pell de llana,
maduixa que parla,
joia de ma vida.

On vas matinera,
dolça rosa de l'albada?

Safareig.

La nostra llengua està plena de paraules extranyes, amb pronuncies gracioses, i fins i tot, amb significats preciosos. Cada paraula a la que prenem estima és com el nostre petit nadó, té un història, i eixa és la que jo vull relatar avui. Amb la iniciativa de l'aPARAULA'M vaig voler quedar-me amb una que n'ha significat molt per a mi: Safareig. Com vaig dir, per tots aquells bons moments.

Safareig.s.m
1.Pica gran de pedra o de formigó, que serveix per a llavar-hi la roba.
2. Llavador.
3. Depòsit artificial d'aigua que té diverses utilitats, per exemple regar.

HISTÒRIA D'UNA VIDA.

A casa dels meus iaios, hi havia un safareig. No era massa gran, però per una nena de 3 anys com jo, era tot un món per descobrir. Pot extranyar que parle d'un safareig com d'un món, però el meu iaio així m'ho feia veure. Des de ben petita sóc devoradora de llibres voraç i amant de la poesia, tan clàssica com actual. Tot aquest llegat li'l dec a eixa persona, el meu iaio. 

L'història del safareig és de les que més m'agraden, perqué és la nostra història, i de ningú més.

Un dia, quan amb 3 anys vaig tornar de l'escola i després de dinar, el meu iaio hem va dir d'anar a fer la sessió de lectura que feiem cada dia per a que no tinguera problemes de dicció, hem sentava als seus genolls i llegia pàgines durant mitja hora, eren els típics llibres senzills. Però aquell dia fou diferent, anarem al costat del safareig, un lloc que amb el Sol de la primavera assomant amb por, tenia uns colors que et deien: ets a casa. Aquella vesprada, vaig llegir els meus fragments com de costum, i com a novetat, el meu iaio agafà El llibre de les meravelles d'Estellés i començà a llegir. Per a una nena de tres anys, aquelles paraules no tenien molta significació més que aquella que les paraules mateixes tenen de per sí, li era difícil trobar l'ànima de la paraula, però sentia com a dins seu un dessig d'escoltar més i més créixia i li enlluernava els ulls. Així vam passar els anys, cada vesprada un poema al costat del safareig, moltes vegades li demanava al iaio de llegir-ne algún, però quan portava quasi mig, eren paraules complicades de pronunciar. Fins que vaig complir 7 anys, i la dinàmica va canviar, ara jo llegia per a ell i mentre jo llegia el iaio escoltava i després, llegia un poema de la seva propia collita, un poema inspirat en el que tocava aquell dia. Després hem feia escollir les paraules que més m'havien agradat del poema, coneguent o sense conéixer el seu significat, les escrivia en un paper i les tirava al safareig. Quan vaig preguntar per què, hem va respondre: "perqué la tinta es dissoldrà a l'aigua, i aquesta s'evaporarà, i així les paraules que més t'agraden ascendiràn i arrivaràn xiuxiujant a la gent els dies de molt de vent", i somreía. I així van continuar passant els anys, i jo créixia tant físicament com l'ànima se'm cultivava de tanta poesia, i el iaio s'encorvava i es feia petit, més arrugadet, com una pansa, li costava més escriure i de vegades el llegir, però mai no vam parar. 

L'any abans de perdre'l, ja només era jo qui llegia poemes, tant dels grans escritors, seus o meus.I totes aquelles vegades, la iaia ens portava alguna cosa per menjar, calenta a l'hivern i ben fresqueta a l'estiu.

Aquest Septembre farà dos anys que l'hem perdut, i al més i mig després, vam perdre la iaia, és per això que safareig és la meua paraula, perqué com he dit, sempre que torne i el mire, ens reveig allí, llegint, i escolte la seua veu: 

Cruza callada y son sus movimientos
silenciosa armonía;

El principi de l'última rima que hem va llegir de Becquer. 

Al safareig, 

quan la primavera tocava el seu fi,

entre lletres i espais en blancs,

dolça aigua que aporta frecor.

Al safareig,

cabells recollits fugint del calor,

paraules sonants,

rimes al cor.

Al safareig,

humit l'oratge de tardor,

el teu esguard el meu company,

la meva veu la nostra claror.

Al safareig,

gèlid vent d'hivern,

l'últim vers,

 llàgrimes vessant.

Rosa Cebolla Perpiñá. "Al  Safreig"

Alegría.

Sí, avui estic alegre! Més que alegre, diria feliç i més que avui, diria d'ara endavant!

Diumenge a la nit vaig decidir que després de callar tant, ja hem tocava ser feliç a mi. Fins ara, tenia moltíssims motius per a ser-ho, però pot ser hem deixava massa influenciar per coses que realment, no valen la pena. Han demostrat no valer-la.

Estic vivint el meu somni, viure i estudiar a Barcelona. Ahir amb els companys de francés vam anar de sopar i entre tots van acabar de posar-me l'alegría al lloc (com diuen ells). Vaig a ser feliç, s'ha acabat el sentir-se malament per persones que no ho meréixen o que no ho han apreciat.

D'ara endavant, no més dies dolents, només dies fluixos i sempre amb un somriure als llavis. Perqué ara, hem toca a mi, a 22 dies de complir 19, és el meu temps. Hem toca disfrutar de la meua felicitat.

I aquestes cançons hem tenen l'ànim molt alt des del Diumenge a poqueta nit :)

Hoy va ser, 

hoy va ser,

hoy va ser un gran día,

puede ser especial!

365 dies.

El temps és una cosa complexa d'entendre i difícil de d'escriure. Cadascu té una percepció distinta del temps, cadascú el viu i l'aprofita d'una manera.

Avui, fa un any. Podria dir “que ja fa un any” o podria dir també “només fa un any”, però el vertader fet és que ha passat un any.

De vegades, quan vaig al tren de València cap a Barcelona o al contrari, hem sorprenc repasant la nostra historia, i sí, sempre hem retornen aquells calfreds, aquells sentiments... és curiós, com després de tant de temps, un any, continue vegent-nos rodolar somrients, ens continue vegent tan encissats i enamorats com el primer dia. 

Però dis-me amor, recordes la nostra historia?

Quantes vegades hem repassat junts totes les notres vivències? Incontables. Quantes vegades hem recorregut els fils del passat, enlluernant-nos més al recordar? Infinites.

Tot començà amb una coincidencia, o un fet del destí, qui sap... Ens vam conéixer, primer com dos extranys curiosos. Després, arribà l'amistat, aquella amistat sincera e inocent, confiant l'un en l'altre, recolzant-nos, divertint-nos, junt a aquells que es van convertir en una familia per a nosaltres, créixent, millorant, sempre estant ahi...Després, van hi haure moltes coses pel mig, les circumstàncies de la vida, ho ferem bé, pese a tot el que hem escoltat i han dit, sé que ho vam fer bé. En cap moment vam actuar de forma penyorativa, simplement no és pot anar en contra d'allò que arriba, et plena el cor i et fa sentir viu de nou. I per molt que la gent canvie la versió, sabem (i els que realment ens importen saben) que sempre serà així.

Quan mire enrrere m'adone de tantes coses que hem passat... La pèrdua dels meus avis, “allò” que hem va passar, els enfrontaments de tot tipus, la pressió, la por a un futur incert...I ahi estaves tu, al meu costat recolzant-me, abraçant-me quan necessitava que algú estigués ahi.

Certament, tenim una gran historia que cada dia emplena una pàgina més, no trobe suficients paraules per explicar tot allò que som, tot allò que hem fas sentir... Simplement, hem senc tan agraïda amb la vida de saber que, malgrat tot el que he hagut d'afrontar t'ha posat a tu al meu camí... És tan gran el que senc que només m'ix dir gràcies amor.

Saps? Aquell moment en que t'he n'adones que aquella persona que està ahi, que està al teu costat és exactament com ha de ser. És una sensació tan meravellosa...sensació d'estar a casa per fi. Realment, no ens importa que pensen els demés, sabem que serem feliços, li pese a qui li pese, és així.

I si et done les gràcies, és perque gràcies a tu hem torne a sentir viva, m'has enssenyat com gaudir de la vida amb un somriure i que, pase el que pase, tot pot millorar. M'has donat una visió més positiva de tot, has compartit amb mi coses que només un amor així pot expressar. Per això i molt més, t'estime.

I com cada nit a les onze i mitja tu hem dius: ets la persona més meravellosa i especial que he tingut el plaer de conéixer. Gràcies per compartir ma vida. T'estime Pirata. Què et paréix si continuem somniant?:)

Un, i els que seguiràn!

Per aquell dia 7 de Maig :3

Perqué vull, perqué tinc ganes d'estimar...tu ets la llum a la meva obscuritat!