Nervis.

Per què nervis? Què vols dir amb això de nervis?

Aquests dies pels exámens estic sentint aquesta paraula més que mai (tot i que els nervis han estat una constant a la meua vida) i cada vegada hem resulta més abstracta i més curiosa.
Tothom sap a que ens referim quan parlem de nervis, però per què ha de tindre eixa conotació tan negativa?
Si busquem nervis al diccionari, no apareix. El que sí apareix és nervi. I després de tretze accepcions a la número catorze trobem aquella que ens servirà ara:

14. m. pl. Estat psicològic, agitat i tens d'una persona.

Després d'aquesta definició és bastant comprensible el perqué de la connotació tan negativa de la paraula. Ara bé, intentem ser-ne positius. Els nervis són allò que sentim abans d'un exámen (preparat o no), eixa sensació d'incomoditat, fins i tot d'agonia, que ens envaeix quan ens trobem davant una situació que implica certa pressió psicològica sobre nosaltres mateixos. És per això que estan vists de forma tan fosca. 

Aixina i tot, no ha de ser una cosa necessariament negativa. Els nervis ens ajuden a testar-nos a nosaltres mateixos (hi ha gent que funciona millor baix pressió), també ajuden a descarregar tota eixa adrenalina que el nostre cos ha anat creant en moments previs i de vegades han estat causa de les millors inspiracions dels grans artistes, bé siguen poetes, compositors, pintors o actors. 

Els podem veure també com a un mecanisme de defensa, millor estar nerviós i no confiarse per així tindre un rendiment més ventajós. 

I sincerament, la millor part són els nervios positius. La sensació aquella de picoretes a la panxa, aquella que et fa somriure com un estúpid o que t'accelera el cor en tantes situacions diferents: l'esperada arribada del Nadal, o de qualsevol dia especial; l'arribada d'un parent, un amic o un amor; l'espera abans d'un concert, de començar un llibre que estas dessitjant obrir... Eixe tipus de nervis que són positius. 

No hi ha res de dolent en estar nerviós, lo dolent està en deixar que el teu nerviossisme et controle i et frene.

 I què passa, si el meu estat es de tranquilamentnerviosa? (:

Trens.

Deixant la terra enrrere...

Així comença un nou viatge, una altra vegada al tren. Un tren que ja és un vell amic de tantes vegades que hem fet aquest recorregut junts. Un tren que cada dia conta mil històries diferents.
Des del seient puc veure com el nen petit d'allà davant s'ha quedat dormit als braços d'una mare que mira atenta la película que passen a la petita televisió que pejan del sostre. També hi ha l'home aquell, pareix que no li agrade viatjar, o tal vegada fa tard algún lloc perqué no para de mirar el rellotge. Pot ser algú l'espera a l'estació i per això està tan impacient. També està aquell estudiant, deu d'estar molt nerviós per l'exàmen perqué no para de mirar els apunts una vegada i una altra mentra fa ballar un llàpis a les mans, és molt curiós.
Torna a passar aquella jove, segurament busca un lavabo vuit però no n'està tenint molta sort perqué és la tercera vegada que passa pel costat...
Aquest trontollar del tren, i el soroll de com avancem cap al nostre destí, sense pressa però sense pausa, a un ritme marcat... La sensació d'estar girant una corba, o quan plou i vaig mirant per la finestra, deixant la terra enrrere, la terra mullada...
Recorde la primera vegada que vaig fer aquest recorregut en aquesta etapa de ma vida. No hi havia pluja, però el cristall quedava empanyat per les meves llàgrimes. Sentia una tristessa profunda d'anar-me'n, tot i que sempre he sabut que és el que volia, però sentia tristessa d'allò que deixava, una part molt important. I per què no? També tenia por. Moltíssima por. Agafar aquest tren era literalment el que l'expressió figurada significa. Agafar un tren. Una nova oportunitat de començar, un nou destí, una nova vida... Però una nova vida no ha de significar precissament començar de cero, sino començar amb tot lo bò que teniem.
Certament, aquest tren ja és com un amic, un amic que m'acompanya en el camí de tornada a casa. Perqué sempre que l'agafe és tornar a casa, o a la casa de la terra o a la futura casa.
I cada vegada, és menys dur i és més fàcil fer el viatge amb un gran somirure, tot i l'amargor de deixar enrrere la terra... cal somriure.

M'agrada viatjar al tren de ma vida...

Poesia.

Quin gran invent la poesia!

Sempre m'ha agradat escriure, pot ser perqué ja el meu iaio hem va criar a les lletres que tan l'havien enamorat a ell. Pot ser perqué als poemes, distintament dels llibres, torbava alguna cosa especial que hem feia senitr l'ànima lleugera i com les paraules podien crear una série de sensacions fins aleshores desconegudes per a mi. Pot ser simplement estava escrit que m'agradés escirure.
Aquests dies tan atrafegats de treballs i estudis per a l'universitat trobe a faltar moltíssim al iaio. Al Septembre va fer un any que ja no hi és, i com es nota la seva abscència. Recorde les paraules d'ànim que hem donava abans de cada exàmen, i com aconseguia amb unes paraules plasmades a un paper amb una rima senzilla fer-me somriure i donar-me ànim per continuar. Ja a la Selectivitat vaig notar la seua falta, per sort, en aquell temps ja havia aparegut el meu Pirata per mitigar la nostàlgia i encara que mai suplantar, perqué això és impossible, aportar una sensació semblant, amb poesia també.
Tothom té un gran mestre a la vida, pot ser un mestre de professió, pot ser un amic molt amic, pot ser un pare o una mare, tal vegada un germà o germana, o un vei molt avingut a la familia. En el meu cas, el meu gran mestre va ser el meu iaio.
Recordant aquells temps i la seua pèrdua, he anat a parar a un llibre que quan va morir hem va quedar en herència. No és gens elegant, està malfet pel temps i sense coberta, però era allà on ell escrivia refranys, dites populars, recòrds i poemes, molts poemes. A cada net pel seu aniversari l'hi va escriure un, encara que jo, sempre hem quedaré amb el poeme que hem va dedicar quan vaig ser Regina Infantil de les festes del poble. I fins i tot avui, quan llisc aquelles paraules escrites amb una lletra elegant però tremolosa, se'm plenen els ulls de llàgrimes i m'inunda una calidessa i una tristessa profunda. No només per haver perdut un gran mestre, un amic, un guia, un iaio en definitiva...sino també perqué el món perdés una ànima literaria més.

Us deixe así el poema que va escriure, emulant el meu nom i cognoms amb cadascuna de les lletres inicials dels versos.

"A la meua neta Rosa"

Revoltosa a discreció,

Organitzant és meravellosa,

Sempre té apunt la contestació,

Ara, és molt carinyosa.

Cuan vol una cosa,

Es cosa feta,

Bona és la xiqueta!

O no li dirien Rosa.

LLavor no l'hi ha faltat,

Això ho ha heretat.

Per acabar l'informació,

Es el resultat de la mescla de les

Roses dels Perpiñans, Llimoners i forners,

Perqué, qui no ens coneix en el poble?

I com estem arribant a la meta,

No vull deixar-me algo important,

Y en nom de la meua neta,

Ahí va, un visca el Crist de la Sang!

Salvador "Savoret" Perpiña Ventura. [20-9-1920/24-9-2010]

Quin gran invent la poesia! Gràcies per la teva poesia...

Llengües.

 Políglota, políglota, políglota, políglota... Com m'agrada aquesta paraula!:)

És curiós perque mai m'havia parat a pensar que ho sóc. No és que desconeguera l'existència d'aquesta paraula, sino que no la relacionava amb mi, simplement, era una paraula extranyament extranya amb un significat conegut però amagat per la sensació graciossa que hem provoca pronunciar-la.
Tot açò va sorgir perque l'altre dia hem va passar una cosa molt curiosa per a mi, encara que amb el temps a Barna acabarà per ser una cosa normal, i al contar-li-ho la primera paraula que hem va dir va ser: Políglota!
Va ser una acusació, entre bromes i rises, i curiosament al escoltar-lo pronunciar aquesta paraula hem va vindre un somriure als llavis. Pot ser era un somriure d'orgull, o pot ser d'agraïment pel complit o qui sap...La qüestió és que va ser un somriure i un somriure sempre, sempre és important. El cas venia a ser simple, però amb el joc de paraules i idiomes sonava molt més gracios.
Si busques políglota al diccionari surt açò:  2 adj. [LC] [FL] Que parla diferents llengües.
M'agrada pensar que ho sóc, perque no només hem dona coneixença de diferents llengües sino també de diferents cultures, i crec que això és molt més important que la llengua en sí.
De vegades hem trobe amb gent que no ho compren: “Jo parle la meua i qui no m'entenga que s'espavile” Sí, és una postura totalment respectable però...massa dràstica segons la meua opinió i molt pobra d'esperit curiós. Doncs sí, parle Valencià (o Català com us vinga de gust dir-ho), Español, Anglés, Italià, Alemany, Francés i Xinés i no hem pareix que siga una mala cosa, sino tot el contrari, ja que gràcies això l'altre dia vaig poder ajudar uns nens alemanys perduts a Barcelona i guiar una parella italiana fins a Sagrada Familia.

Políglota, políglota, políglota, políglota ... que ets i com m'agrades :)

Tempus Fugit.

Què és un segon?

Un segon pot ser tantes coses. Un esgon pot marcar la percepció d'un dia, un segon amaga nerviosisme, amor, tristor, por, alegría... Un segon pot ser pau i tranquilitat. O tal vegada un estat alterat que no para enlloc i viu per fer enrrenou.

Quants segons hem malgastat del nostre viure?

Mai ho sabrem, pot ser un error et condueix a alguna cosa millor. Equivocar-te al baixar al metro et pot dur a descobrir un nou barri i meravellós. Agafar una dressera nova et pot dur a trobar grans aventures en un dia quotidia. Somriure a un desconegut pot animar-li el dia.Fer una excursió pot fer que conegues l'amor de ta vida. O tornar d'una.
Realment són segons malgastats?
No ho crec pas jo.

Un segon és passat, present i també futur.
Un segon és tan efímer...

Claror dolça.

L'obscuritat del carrer i el fred acompanyen aquest dia tan gris. I nosaltres, estirats al llit no sabem ben bé que fer, o tal vegada sí, però cap dels dos parla. Ni tu dius el que estàs pensant, ni jo pregunte que penses. Pot ser és la mandra que aquest dia desprén, pot ser són les ganes de dir tantes coses que no saps ben bé quina escollir... Pot ser és el dia.
Després ens mirem, somrients, uns somriures mandrossos, com nosaltres dos allí estirats, uns somriures càlids per contrastar amb el dia, uns somriures vertaders, d'aquells que naixen sòls.
T'acarone el pit i el bese, i et somric. I tu hem mires, i somrius, i m'acarones el costat i fas que un calfred m'arribe fins la mèdula. I tot seguit la dolçor dels nostres cossos, i la manta que cau, i la calor...
I després riem. Riem i tampoc sabem ben bé perqué estem rient, però és una sensació tan lleugera que continuem rient. Riem doblant-nos cap endavant, riem amb llàgrimes als ulls, i ens mirem interrogants, per què riem?
I cap dels dos té la resposta a una qüestió tan sencilla, però només sabem que riem i que es sent molt bé aquest riure. I quan per fi ens calmem, i ens tornem a mirar interrogants, acusant el riure de nou quedant aquest només en uns somriures divertits, ens mirem de nou.
No necessitem res més, per a què pronunciar cap so i trencar el moment? No és necessari pronunciar-ho, les nostres mirades ja ho impliquen... I tornem a somriure. I ens sentim empalagossos, ens sentim cursis, fins i tot, ens diem la tonteria que duem al cos, però així i tot, riem de nou.
I després parlem, parlem de milions de temes, parlem de tu i de mi, de tu només, de mi només, parlem d'ells i d'elles, parlem de la vida, del futur, somnis extranys, situacions delicades, records, moments, olors, sabors...Parlem de tot i passa el temps.
Tu preguntes si tinc son, i jo responc que no amb el típic badall que implica que sí però vull continuar amb la nit. I així ens perdem l'un en l'altre. Parlem de la distancia, parlem de tu así i jo allà, o de tu allà i jo así... Qué més dona! L'important és que no callem, i si ho fem, és només per dolçor.
I quan ens n'adonem ja ens saluda la claror del dia, i riem de nou per la bogeria que tenim damunt, i hem beses dolçament i jo m'arraulisc al teu pit, la manta ja està al seu lloc de nou, tu m'envoltes en el teu abraç protector i jo senc com hem pesa el cansansi de tota una nit compartida. I hem beses els cabells i m'acarones, continues parlant fins que la teua veu queda llunyana però melodiosa...

I ens abandonem a Morfeu, sota la claror de un nou dia, esperant un nou despertar.
Que dolça és la claror...

Mal no, pijtor.

Quins temps tenim entre mans! Les coses no van mal, van pijtor.
Aquests dies s'escolta molta crícita, es veu molta mobilització del poble i s'escolten diverses i distintes opinions dels mateixos temes. Jo no vull entrar en política, tot i que la política és la causant de tot aquest enrrenou, però no hi vull entrar. No hi vull entrar pel simple fet de que pense que ningú en sap tant del tema com per fer-ne una disertatzició apta (almenys, no per a mi).
El que sí que hem crida l'atenció d'aquests dies tan durs, és la crítica de la gent. N'estic segura que moltíssima gent es queixa amb raons (i de sobra) però també hi ha d'altres que s'en queixen perqué és més fàcil que possar-se a buscar una possible solució. I sobretot, me'n sorprenc de les crítiques tan faltes d'informació i cultura que una es pot trobar avui dia a qualsevol red social (principalment a Twitter).
Jo respecte tot tipus de llibertat d'expressió, però hi ha coses que si no les saps és millor callar-les, ja ho diu la dita popula: Val més callar i parèixer estúpid, que pronunciar-te i confirmar-ho.

La meva frustració en aquest tema ve per les crítiques al sistema capitalista. No crec que siga el sistema més òptim, però està clar, que front altres sistemes que s'han proposat és l'únic que ha demostrat una estabilitat. Pot ser el comunista ús semble millor? Tot ben repartidet? I què passa si jo treballe més que el meu veí, però ell cobra el mateix que jo i gaudeix dels mateixos luxes? Podreu dir, quina xica més poc considerada! Però no és poca consideració, és la realitat. A ningú li agrada fer més feina de la que cal, i menys que mentre tu et trenques el llom, vinga un altre i s'aprofite. I sí, aquests dies és el que ocorre a Espanya però el problema en essència, no és del sistema que s'utilitza, ja que altres països l'utilitzen i no estan tan malament, el problema así és dels polítics que més que governar el que fan és mirar-se la merda que tenen al melic.
N'estic farta d'escoltar crítiques al sistema capitalista! A les empreses i als empresaris!
Doncs sí, jo sóc filla d'empresari, visc i menge gràcies al sistema capitalista i no me n'avergonyisc pas! No tots són com els pinten. Ara es queixen de les retallades als funcionaris, i què hi ha dels autònoms?
Un funcionari cobrarà menys, però cobrarà a final de mes, un autònom si no es busca la vida ho té complicat. Un funcionari té la jubilació asegurada, una pensió que cobrarà sí o sí. Un autònom una vegada es jubile no cobrarà pensió. I què hi ha dels segurs? Un funcionari el té cobert per l'Estat, mentre que un autònom se l'ha de traure de la butxaca si vol estar cobert en cas de que ocòrrega el que siga... Així que no hem vinguen amb el conte de quina pena els funcionaris, perque els autònoms duen molt de temps sofrinnt-ho també i ningú s'ha mobilitzat per ells.
Hem pareix molt mal que facen retallades a sanitat i a educació, que han de ser els pilars bàsics on ha d'invertir una economia, però que no en parlen com si foren els únics afectats.
Perqué si no fóra pel sistema capitalista, no se'n sabria res de les escoles perqué no hi hauría una distribuidora de material, ni una companyia que construïsca escoles, ni podríes anar a un restaurant a sopar, ni tan sòls podries utilitzar un ordinador, perqué està clar que tindrà coses dolentes, però també n'ha dut moltes de bones.

I pot ser seré molt criticada per les meues opinions, però crec que si som tots els que estem patint, que no només s'enduguen el mèrit de protesta uns i les culpes els altres. I com ja he dit, la necessitat que tenim és d'un govern nou, que ahí és on estàn els calés, no a les cases dels treballadors honrats, funcionaris o no.

I és que com diuen per ahí, anem de mal en pitjor...

Com fan els gats?

- Per què no podem ser com els gats?! Ens arrauliriem junts i no faríem res en tot el dia més que observar.
+ És això el que fan els gats?
- Nosaltres ho faríem.
+ Aleshores només tinc una cosa a dir.
- El què?
+ Miau.

"Miau" :)

Mare! Jo vull ser un gat...

Esperança.

Senyor rei jo estic así, portem coses per a mí, que jo li portaré palla i garrofes per al seu camell rosí, rosí.

Aquesta era la lletra que Laila practicava cada nit des de que començava el mes de Desembre fins uns minuts abans de putjar a l'escenari on els Reis Mags d'Orient donaven els regals als nens del poble. Laila tenia molta cura d'entonar bé cada part de la cançó, ja que ella sabia que quan millor la cantaves, més posibilitats de que el regal fóra allò que havies demanat. Malgrat tot, aquest any seria diferent a l'anterior. Aquest any el pare i la mare no anirien amb ella a veure la cavalgada, el pare no guardaria tots els caramels i joguines sense utilitat a una bossa de plàstic, no. Aquest any aniria amb els iaios.

Laila repasava la cançoneta una vegada i una altra, s'imaginava quan es posaria dvant del seu Rei, Gaspar, perque Gaspar era el seu Rei des de que era més menuda que ara. Molts nens de la seua escola que també tenien com a Rei en Gaspar es queixaven tots els anys, deien que volien en Malcior o Baltasar però Laila era la més feliç del món tenint com a Rei en Gaspar. De fet, n'estava orgullosa perqué n'estava segura que era el millor Rei. A Baltasar, la majoria dels nens li tenien por. I Melcior era el Rei de la Garnet.

Aquella nena tan fastidiosa! Quan va començar a l'escola nova, Laila va intentar fer amics i amigues, tot i que el primer any era amiga de tot el món, el segon any alguna cosa va cambiar. Sobretot perqué la Garnet que malgrat no ser de les seves millors amigues havia estat amiga seva, va començar a emprenyar-la tots els dies. Sempre se'n reia d'ella per la roba que duia, i també se'n reia dels seus pares i del fet que tingués que dormir al mateix llit que la seva iaia. Aquestes burles sempre feien plorar la Laila. I per això, ella no podia comprendre com un Rei Mag d'Orient podia dur regals per una nena tan malvada com era la Garnet. I a més, regals dels més guais. Per això no li agradava en Melcior. I a més a més, en Gaspar li va somriure un dia que no anava vestit de Rei. Va ser un dia que ella i la seua mare tornàven de València, ell n'estava sentat al davant d'elles, amb aquella barba castanya i aquell pèl llarg, dormitava disimulant amb un llibre a les mans.Laila va avisar la mare perqué volia anar a donar-li les gràcies. Tot i que la mare va intentar disuadir-la dient-li que ara no estava treballant,Laila va pensar que això eren bajanades, un Rei Mag sempre és un Rei Mag! Així que s'hi va apropar poc a poc i el va despertar, en Gaspar es va endur un bon ensurt, però quan Laila li va donar les gràcies per fer feliços a tantissims nens arreu del món, ell li va guinyar un ull i va somriure.Laila va estar contant aquella anècdota durant setmanes.

Aquest any va ser tot molt diferent, Laila estava molt nerviosa quan va pujar per sentar-se als genolls del Rei. Quan n'estava molt aprop, va començar a entonar la cançó que amb tant d'empeny havia practicat. Quan va acabar, es va acostar al Rei que va apropar la seva cara a la nena, i a cau d'orella Laila va demanar el seu regal. En Gaspar va obrir molt els ulls i després un somriure dolç i tendre es va instalar a la seva boca, va fer que s'acostés el patje reial i li va fer un escoltet a cau d'orella també. El patje va fer cara de sorprés, però baix la mirada senriosa del Rei va fer el que li van manar i uns 10 minuts després va aparèixer amb un regal. Laila va donar les gràcies i va correr fins on estaven els iaios, que esperaven impacients pel regal de la nena, ella va dir que ho volia obrir amb els pares, així que van començar a fer camí cap a casa.

Una vegada a casa, Laila va correr fins al menjador, on estaven els seus pares. Ambdós feien cara de cansats, i davant els ulls interrogants dels iaios, els dos van negar amb el cap baixant la mirada al terra. El seu iaio s'acostà all seu pare i li va prémer fortament al muscle, mentre la iaia deia que anava a fer alguna cosa per sopar la nit de Reis i així la nena podria ensenyar el seu regal.

Laila es va sentar als genolls del pare i va començar a obrir el seu regal amb molta cura, tot i que ella ja sabia que hi havia dins l'envoltori de paper brillant, volia sorprende els majors.

Va arrancar l'últim troçet i va mostrar als majors el regal. Era una capsa. Una capsa que n'estava buida. Tots quatre es van mirar, sense comprendre res. Ells havien demanat específicament que la nena havia de tindre “La casa de la Cenicienta y sus amiguitos” Quina broma era aquesta?

Davant l'expectació dels majors, i a la pregunta de la seua mare de per què tenia una capsa, Laila va respondre que com que escoltava dir a casa que passaven per un mal moment, i que els pares sempre discutien per no poder conservar la casa i per no tenir feina, ella havia fet cas a la iaia. La iaia sempre deia que quan alguna cosa mala passava, hi havia que menjar alguna cosa dolça i guardar tota l'amargor dins d'una capsa. I eixa, era la capsa que ella volia com a regal de Reis, perque era ella, i només ella, qui volia donar dolçor a la vida dels seus pares.

Senyor rei jo estic así, portem coses per a mí, que jo li portaré palla i garrofes per al seu camell rosí, rosí.

No hi ha que pedre mai l'esperança perqué fins i tot el dia més gris pot amagar un núvol molt blanc. Hem de ser com Laila, hem de guardar l'amargor per altres moments on ens pugam donar el luxe de passar-ho mal.

Feliç 2012 a tots els diferents!

Comencem un any nou. Quina ilusió! I la veritat que vam despedir l'anterior de la millor manera possible, junts i passant-ho rebé!:)
Avui, encara cal dir que va ser farà uns dies, vam estar parlant sobre l'homosexualitat, els diferents estats en que es troba aquest tema arreu del món i les repercusions que causa l'ignorància dels demés a les vides d'aquestes persones.
Allà pel mes de Maig, un grandíssim amic nostre ens va confesar la seua preferència per la gent del seu mateix sexe. És clar que vam acceptar aquest fet com qualsevol altra cosa i no vam donar més importancia perque justament eixe seria un comportament homòfob. Aquestes coses s'han d'acceptar com quan algun conegut/coneguda et confessa que li agrada aquest/aquesta.
I parlant de tot un poc, hem vaig adonar de la dificultat que tindrà a la seua vida d'ara endavant. No és que abans no fora conscient de l'estat ignorant i prehistòric de la nostra societat, sino que fins aquell moment, no afectava plenament algú del meu voltant, aleshores era un tema que estava ahí, i si sorgia a les conversacions defenia la meva opinió, pero no anava més enllà.
Doncs bé, és trist saber tot el que haurà de passar, pensar que no podrà expressar el seu amor per una altra persona lliurement perque serà jutjat i pot ser, fins i tot, castigat per un sector endarrerit mentalment de la societat (val a dir, un sector ben ampli i de totes classes socials). Això sí, sap que sempre ens tindrà a nosaltres pel que necessite, que li farem costat i no deixarem que ningú s'impose per creure's més "humà".

És curiós, com hi ha gent que no vol acceptar els fets. És com negar que demà farà fred quan tens totes les variables i els estudis meteorològics damunt la taula. És així i punt.
Personalment, crec que tot el món naix sent bisexual, i que segons l'educació rebuda i el teu desenvolupament propi, acabes decantant la balança cap a un costat o l'altre, o també, aconsegueixes l'equilibri. Certament, no hem considere "hetero" que diuen, jo m'enamore de persones, i hem senc atreta per aquestes, no per gèneres. Hem pareix molt cobard l'actitud de: "Pobre, és homosexual" Pobre per què? Pobre si pateix fam, si no te un sostre baix el que dormir, si té càncer, si no té feina... Pero no per la seua condició sexual.
L'homosexualitat només és un dels temes més sonats, però aquesta societat plena d'hipòcrites amb somriures de plàstic, polítics que no fan el que han de fer, i les butxques de qui no toca plenes de diners, ens demostra que tots els diferents han de ser jutjats i castigats. Doncs bé, les coses no són així i sempre quedem uns quants per a lluitar el que ens correspon.
Ser diferent no és roïn, és una qualitat.
Així que la meua entrada del any nou, va per totes aquelles persones com jo,n'estàn orgullosos de no servir als patrons i tòpics que van relacionats amb l'edat, el gènere o l'ètnia.
Tots aquells que som diferents tenim un lloc al món. El nostre propi lloc.

I us deixe una canço de P¡nk que m'encanta i reflexa molt bé el que vull expressar.

Raise your glass!