Nadal.

Ja tornem a eixa época de l'any on esteu més presents que mai...

Quan el dia començava a claretjar mentre la Lluna llunera deixava pas al Sol solet, es preparaven valents els últims somnis d'aquell dia. Volaven ací i enllà deixant un rastre lluent al seu pas i amb un tintineig entraven creuan les finestres de la casa fins a depositar-se a les galtes de les persones. Així, poc a poc, feien el seu caminet fins la boca on amb una inspiració entraven a dins del cos que els havia tocat. I d'aquesta manera, els petits somnis nocturns plenaven a la gent d'esperança, d'ilusió, de somnis, de projectes, de somriures i, sobretot, de dolçor.

I amb aquest petit relat, tret d'un racó de la meva imaginació que aquestos dies està plena d'ilusió, alegría i dolçor nadalenca...BON NADAL A TOTS! (També a vosaltres quatre, sé que aquesta nit brillareu amb més força que cap estel i asomareu a la finestra per vore com us recordem amb, pot ser, unes poques llàgrimes amargues però somriures de felicitat, la felicitat d'ésser en familia).

Imatge d'un anime genial: Kimi ni Todoke ^-^

I que els vostres somnis siguen próspers i plens de dolçor...Com les boletes d'anís que et poses a la boca i vas deixant que es desfacen.

Riure.

I la primera cosa que em va encissar va ser el seu riure.

Per a ella els riures de la gent eren com cançonetes de cuna que obrien les portes a l`ànima. Hi havia riures consonants, d`altres contundents, alguns més tímids, d`altres més extravagants... però tots contenien el mateix recorregut per un túnel petit, un poquet estret, pintat de verd i pel qual t`acompanyaven misteriosament unes fades rogetes que guiaven el camí fins el centre de l`ànima.

Un dia perdé aquella habilitat de vore les ànimes i no tornà a riure. Fins que una risa melodiosa li recordà, que sempre tenim petits motius per riure i fer el món un poc més dolç.

Fènix.

Feia dies que les coses no estaven bé però tot anava de meravella. 

És tan fastigossa la sensació de que alguna cosa, amb tu al teu interior, no està on toca. No sabia que era, i pot ser mai ho sabré, però sí sabia que calia fer. Avui m'he despedit del meu estimat pirata a Barcelona i després de 3 hores he arribat a la meva estimada terra taronja. Només encaixar als braços de la mare, tot ha tornat a estar normal al meu interior.

Això sí, si no fora per tu mariner d'aigües salades, no trobaria la força per viatjar fins trobar-me de nou.

No hi ha res com la llar...recordar allò que et donà la força per triar el teu camí i tornar a sentir-te tu mateixa. Avui he renascut com un fènix. Un fènix guerriller i ple de dolçor!

Dies.

Dies que venen i que van. Temps que pasa, com qui no vol la cosa va avançant i aquest no és un tren que espere ningú, tira endavant sense mirar a qui deixa enrrere. La llei del més llest, del més ràpid, del més pacient, del més maleable... Lleis del temps, un temps fraccionat en segments marcats per uns esdeveniments naturals que alteren l'estat de les persones i els fan envellir sense cap remei. Persones.
Persones que es contonetjent intentant equilibrar-se al món del dia a dia, respirant amb cada somni que naix dins d'una ment destinada a divagar i plenar d'ilusió les parets que envolten el cervell. Parets que de vegades creguem no ser capaços de sobrepasar i és aleshores quan mirem al costat. Eixa mà que ens acompanya durant tot el camí de la nostra vida, eixa mà que és d'una persona que un dia ens va dir "anem a fer del temps el nostre aliat perque d'ara endavant tu i jo fem les lleis". Aquella persona que ens acompanya en aquest camí de temps fraccionat en segments estacionals i amb la que notem els dies no són més que temps per compartir.

"El temps sorgeix de cada somni que naix al respirar."

Espècies.

Sal.
Timó.
Albahaca.

Últimament sembla que necessite espècies a la meva vida. Em trobe espesa a l'hora de pensar, a l'hora d'escriure... És una sensació que no m'agrada gens. Probablement siga la sensació rutinaria per excelència.Necessite menejar la ment cap a llocs abans no explorats, utilitzant el símil, hauré de probar noves espècies al menjar per obtindre noves experiències de sabors.
Al cap i a la fi, què és la vida sinó un bon plat ben especiat?

Qui espera...

Trens que venen, trens que van...

Es mira les sabates negres, últimament el negre és un color que es repeteix molt al seu vestuari. Per què serà?
Continua la línia que hi ha al màrmol grisenc i acaba a unes sabates grogues. Cluca els ulls de tan fortque és el color. Pertanyen a una turista que està parlant amb l'acompanyant i senyala a un mapa, probablement una direcció o un monument. Més enllà dos persones majors parlen amb el revisor demanant informació i aquest allarga el braç indicant on està el que busquen.
Els seus ulls segueixen la mateixa direcció. Una mare acarona el seu nadó mentre sembla que cante una cançó de cuna suau. A la ment li ve un record: "Mareta, mareta..." mentrel'entona mira superficialment l'estació i com si la cançó l'hagués atret, ahí està.
Per fi.
Els seus cabells pèl-rojos criden l'atenció entre tant de marró, negre i groc enblanquinat.
Es miren.
Un somriure.
I un pensament comú: S'ha acabat l'espera.

Nostàlgia.

Tots els dies es mirava la foto. Només eren quatre personatges somrient a una càmera que havia estat recoltzada a sobre un cotxe ja que a la seva germana major li va fer vergonya preguntar algú si els la podia fer. Quatre persones que havien estat sempre juntes, amb dies més clars i altres més obscurs, però que sempre tornaven per a dormir baix el mateix sostre. Sostres...
Ara ella dormía baix d'un sostre molt diferent. A molts kilòmetres d'aquell que els unia als quatre. I la companyia que tenia al llit era també diferent. La vida continuava tirant endavant i no es parava per ningú, per què havia de ser-ne ella especial?
La nostàlgia no la deixava dormir, no es podia concentrar ja que cada vegada que tancava els ulls milions d'imatges, sons i olors li tornaven a la ment i obrien el món dels recòrds. Volta cap así, volta cap allà... i no hi havia manera. Soltà un rebuf d'impaciència i aguantava les llàgrimes als ulls.
I de sobte, aquell nou i diferent company que ara compartía llit amb ella es girà, l'abraçà per darrere i deixa un suau petó a la seva galta. Com si de màgia es tractés, la son començà a invadir el seu cos i apoderar-se d'ella al temps que una llàgrima nostàlgica relliscava fent camí avall.

Dies nostàlgics que marquen l'inici de nous principis.

A fosques.

Aquella nit es gità amb la sensació de que el cos li pesava més que mai. Un dia dur es va dir. Va tancar un poc les persinaes per a que no entrés massa llum. Moments després deixava caure el seu cos petit, fent que el cap li rebotés al coixí i una punjada de dolor li pasarà per allà. Es maleï. Gira el cap cap a la dreta i vegé la petita llum roja del seu mòvil parpadetjar, allargà el braç i l'apagà. Aquella nit estava cansat i només volia dormir i que la foscor l'envoltés. Una vegada cap per amunt el punter roig de la televisió l'estava posant nerviós així que s'alçà i apagà també la televisió.

No parava de pegar voltes al llit, sumit en aquella foscor de nit, i tan gran era la seva obsesió que s'imaginava puntets rojos per totes parts, per això, va decidir dormir cap per avall, amb el coixí al damunt. I una vegada havia trobat la posició idònea i per fí sentia que el seu cos començava a descansar, la llum clara pero intensa del matí destruí sa foscor.

Tornant a la vida.

Sí, després de més d'un mes sense cap actualització ja estic de nou aci :)

M'agradaria dir que no he tingut temps, que n'he estat ocupadíssima viatjant i fent coses però la realitat és que hem faltaven "ganes". Encara que jo més que ganes diria que vaig pedre "momentàneament" la vitalitat.
Aquests últims dies han passat tantes idees a la meva ment i he tingut tant de temps per a pensar que he arribat a la conclusió que allò que diuen de que descansar la ment també és bò, és totalment cert fins un punt.

Però no tot són coses dolentes! Clar que no, hi ha que vore sempre una part possitiva en aquesta vida, tan amarga de vegades. He tingut temps per a llegir i descobrir, com sempre que es llig, un nou món. Per a mi aquest nou món s'anomena "La sonrisa de las mujeres". Un llibre senzill, comedia romàntica francesa amb un toc optimista i una prosa lleugera que et transporta a París i a una de les millors aficions que existeixen, la cuina.
Si teniu una estoneta, una miradeta us pot arrancar un bon somriure :)


J'aimerai toujours le temps des cerises...
(Una cano preciosa!)

Foc.

Animal salvatge sense pietat,
encissant flama que ofega la vida.

Tots els valencians hem perdut un gran troç d'allò que ens definia com a part del que som aquesta setmana pasada.
No hi ha paraules per descriure la tristessa que tal imatge que reflexa, simplement, pena infinita.


Cabreig manifestat de la natura,
mort instàntanea duta per una espurna.

Volar.

Cada nit desitjava poder acaronar els núvols amb els dits.
Cada nit alliberava aquell ocell anomenat imaginació que l'ajudava a pintar constelacions.
Cada nit feia un salt i flotava suament fins arribar a la Lluna, rodona i gran, i es banyava a les seves aigues de plata.
Cada nit s'enlairava envoltada de somnis i estels.
Cada nit més lluny, més lluny.

I un dia, l'ànima li arribà tan alt que mai més va tornar a tocar el terra.

Camins del cel.

Començar.

Tornem a començar...

Ara que estic acabant-ho tot, a l'espera de les notes finals i quan per fi la realitat hem colpetja me n'adone: Torne a començar.
Tal vegada aquest siga l'últim estiu a València i l'any vinent quasi no baixaré a la terreta... I els canvis, malgrat el temps que falta, m'estan afectant. Diria que no d'una forma negativa, simplement me adonat que comence a ser major, no d'edat, sinó major. I no només per allò de ser més madura, també per adquirir més responsabilitats.
De moment, disfrutar d'un estiu que es plantetja molt intens, com aquest últim mes de Juny. I després, ja vindràn el conviure amb la parella a un nou pis, segon de carrera, pràctiques a una empresa de comunicació i més idiomes... Fer vida de major que diu el meu pare. De moment, disfrutem.

"Tenia tanta por a tornar a començar que mai havia llegit l'última pàgina. Un dia s'alçà, agafà el llibre i la llegí. Un somriure als llavis i un nou camí."

Amistat.

Quina paraula tan bonica...i com n'és de complicada de pronunciar amb certessa!
Al llarg de la meva vida he passat per situacions molt complicades relacionades amb l'amistat, i pot ser que per elles, ara tinc el concepte tan alt de l'amistat. És curiós com les males experiències ens fan perdre la fe en algunes coses i com la vida, el temps...pot ser fins i tot allò que en diuen destí, ens posa pedres obscures i brillants, que després de pulir-les bé es transformen en diamants.

Bé, us presente els meus diamants en brut...aquells que només entre nosaltres sabem apreciar el nostre vertader valor :)

I aquests són els meus diamants...aquesta és la familia que he escollit.
Gràcies per traurem el somriure, per traure el millor de mi i per recordar-me que els kilòmetres no són cap problema per a nosaltres :)

Escriptura.

"Agafà la ploma i començà a abocar al paper tot el pes de sa ànima. Amb cada lletra de tinta negra una papallona menys a l'estómac, amb cada sentiment confessat a un full desert, vestit el paper, nuu el cor. "

Per a ella escriure era com estimar, només es pot fer possant l'ànima i amb el cor destapat.

30.

Un dia com aquest, vaig arribar al món.
Un dia com aquest, vaig començar a regalar somriures.
Un dia com aquest, començà la meva história.


Sempre m'han agradat els nombres parells, pot ser per allò que en diuen de la exactitud que hem caracteritza, no ho sé, però sempre m'han agradat. Per això des de ben menudeta m'ha fet ilusió haver nascut un dia 30.
I d'un mes ben bonic! Maig... Al Maig sempre cau algún raig!

Des de ja feia uns dies, pot ser fins i tot setmanes o un parell de mesos, que cavilava moltíssim al voltant de la vida, en general, i sobretot, del pas del temps. Aço, crec jo, ha estat ocasionat per les pèrdues recents i pels canvis que he experimentat, independitzar-me, començar una carrera...en definitiva, acaronar un poc de prop el futur.
Tot hem feia pensar en com de depressa perdem el temps, i per això n'estava temorossa del meu aniversari. Podriem dir, que hem feia por fer-me major.
Però quan ha arribat el dia...no he pogut ser més feliç! He rebut estima de totes parts, i sobretot, de les més importants. I me n'he adonat que no he de tindre por al temps, l'he de disfrutar!

Així doncs, jo vaig nàixer un 30 de Maig solellat i amb molt de raig!:)

Herald.

Sempre cavalgant, d'aci cap allà, d'allà cap aci...i la familia al cor, i l'ànima pesada.

"Ja n'era capaç de veure la torre. Alta, grisa, feta pols...com tot allò que havia anat deixant enrrere. En Fabreu apurà el cavall, l'animal estava cansat però sempre era millor descansar a un lloc amb aigua. Apreta fortament la bossa contra el seu pit, aquella vegada el missatge era important, no que els altres que hagués dut fosin menys importants, però aquell contenia una informació privilegiada, com tota aquella que es meneja en temps de guerra. 
Una vegada havia creuat les grans portes de madera, els guàrdies van ordenar tancar. Ràpidament ja tenia a sobre una quantitat una mica sofocant de gent, guàrdies, un enviat del rei, unan oia que li oferia menjar, nens petits fent rebombori...Suspirà profundament i amb una mirada decidida seguí el Conseller, li havia estat manat que l'entrega havia de ser personal i amb el rei, i així ho pensava complir.
La sala a la que va ser portat era gran, amplia i de pedra, probablement havia estat utilitzada com a sala de ball. Malgrat tot, com era el temps que era, no hi havia cap indici d'alegria a aquella sala, només al final, un rei i una reina sentats als seus trons, amb cara fatigada i molts anys al damunt.
Fabreu donà el missatge al rei i espera pacient. Aquella era la seva feina, esperar...Esprar que es decidís a contestar, esperar el missatge, i córrer, sempre córrer.
Una vegada li va ser donat l'altre missatge, va fer un mosset a la taberna de la ciutat i, una vegada el cavall descansat, torna a agafar el camí... I mentre veien com es perdia la seva silueta en l'obscuritat de la nit, la reina va comentar: Aquests són els homes que realment controlen la guerra.
I el rei pensà, que no havia escoltat mai paraules més encertades."

Quan era petita, sempre pensava en el Heralds. Com a tota nena m'agradava fantasetjar, i sempre hi havia Pirates o Edats Mitges al meu cap...quan hem vaig fer gran, vaig descobrir que cap dels dos eren com imaginava, i aleshores vaig decidir que cada vegada que deixara l'imaginació volar, seria inocent. Com una nena petita que imagina la vida d'un Herald. 

Evaporació.

És, com una petita gota d'aigua, està ahi, no saps fins quan estarà però sempre està, i de sobte, un dia, sense més ni menys, ja no està. I et preguntes, s'haurà evaporat?

Sempre a la finestra, allí estava. Quieta, menudeta, mulladeta...aquella goteta de la pluja de Diumenge. No sabia perqué, però no s'evaporava. Era realment curiós, i cada dia se la mirava com si d'un món extrany i per descobrir es tractés. Havia intentat tocar-la, veure si li mullava la punta del dit índex, però res, simplement es bellugava, graciosa, fins i tot diria que melodiossa, i restava allà. Quieta, menudeta i mulladeta.
Li va donar un nom, que ara anys després no recorda bé, un nom senzill probablement, però per un nom es comença. Li agafà estima. Sí, sí i direu, estima? A una goteta?
Però aquella no era una gota qualsevol, estava quieta i mulladeta, i a més, era menudeta.
I així, li contava els seus pesars, les alegríes i les ocurrències que només comparteixes amb els més propers. I pensava que si veiesin que parlava amb una goteta, dirien quina bogeria!
Però aquella no era una gota qualsevol, era menudeta, i n'estava quieta i mulladeta.
I així, sense cap perqué un dia al tornar a casa, ja no estava. I es preguntava, s'hauria evaporat? 


On vas matinera,
dolça rosa de l'albada?

Als teus peus,
herba verda que m'enveje,
ja que les teves cames encissa.

Pell de llana,
maduixa que parla,
joia de ma vida.

On vas matinera,
dolça rosa de l'albada?

Safareig.

La nostra llengua està plena de paraules extranyes, amb pronuncies gracioses, i fins i tot, amb significats preciosos. Cada paraula a la que prenem estima és com el nostre petit nadó, té un història, i eixa és la que jo vull relatar avui. Amb la iniciativa de l'aPARAULA'M vaig voler quedar-me amb una que n'ha significat molt per a mi: Safareig. Com vaig dir, per tots aquells bons moments.

Safareig.s.m
1.Pica gran de pedra o de formigó, que serveix per a llavar-hi la roba.
2. Llavador.
3. Depòsit artificial d'aigua que té diverses utilitats, per exemple regar.

HISTÒRIA D'UNA VIDA.

A casa dels meus iaios, hi havia un safareig. No era massa gran, però per una nena de 3 anys com jo, era tot un món per descobrir. Pot extranyar que parle d'un safareig com d'un món, però el meu iaio així m'ho feia veure. Des de ben petita sóc devoradora de llibres voraç i amant de la poesia, tan clàssica com actual. Tot aquest llegat li'l dec a eixa persona, el meu iaio. 

L'història del safareig és de les que més m'agraden, perqué és la nostra història, i de ningú més.

Un dia, quan amb 3 anys vaig tornar de l'escola i després de dinar, el meu iaio hem va dir d'anar a fer la sessió de lectura que feiem cada dia per a que no tinguera problemes de dicció, hem sentava als seus genolls i llegia pàgines durant mitja hora, eren els típics llibres senzills. Però aquell dia fou diferent, anarem al costat del safareig, un lloc que amb el Sol de la primavera assomant amb por, tenia uns colors que et deien: ets a casa. Aquella vesprada, vaig llegir els meus fragments com de costum, i com a novetat, el meu iaio agafà El llibre de les meravelles d'Estellés i començà a llegir. Per a una nena de tres anys, aquelles paraules no tenien molta significació més que aquella que les paraules mateixes tenen de per sí, li era difícil trobar l'ànima de la paraula, però sentia com a dins seu un dessig d'escoltar més i més créixia i li enlluernava els ulls. Així vam passar els anys, cada vesprada un poema al costat del safareig, moltes vegades li demanava al iaio de llegir-ne algún, però quan portava quasi mig, eren paraules complicades de pronunciar. Fins que vaig complir 7 anys, i la dinàmica va canviar, ara jo llegia per a ell i mentre jo llegia el iaio escoltava i després, llegia un poema de la seva propia collita, un poema inspirat en el que tocava aquell dia. Després hem feia escollir les paraules que més m'havien agradat del poema, coneguent o sense conéixer el seu significat, les escrivia en un paper i les tirava al safareig. Quan vaig preguntar per què, hem va respondre: "perqué la tinta es dissoldrà a l'aigua, i aquesta s'evaporarà, i així les paraules que més t'agraden ascendiràn i arrivaràn xiuxiujant a la gent els dies de molt de vent", i somreía. I així van continuar passant els anys, i jo créixia tant físicament com l'ànima se'm cultivava de tanta poesia, i el iaio s'encorvava i es feia petit, més arrugadet, com una pansa, li costava més escriure i de vegades el llegir, però mai no vam parar. 

L'any abans de perdre'l, ja només era jo qui llegia poemes, tant dels grans escritors, seus o meus.I totes aquelles vegades, la iaia ens portava alguna cosa per menjar, calenta a l'hivern i ben fresqueta a l'estiu.

Aquest Septembre farà dos anys que l'hem perdut, i al més i mig després, vam perdre la iaia, és per això que safareig és la meua paraula, perqué com he dit, sempre que torne i el mire, ens reveig allí, llegint, i escolte la seua veu: 

Cruza callada y son sus movimientos
silenciosa armonía;

El principi de l'última rima que hem va llegir de Becquer. 

Al safareig, 

quan la primavera tocava el seu fi,

entre lletres i espais en blancs,

dolça aigua que aporta frecor.

Al safareig,

cabells recollits fugint del calor,

paraules sonants,

rimes al cor.

Al safareig,

humit l'oratge de tardor,

el teu esguard el meu company,

la meva veu la nostra claror.

Al safareig,

gèlid vent d'hivern,

l'últim vers,

 llàgrimes vessant.

Rosa Cebolla Perpiñá. "Al  Safreig"

Alegría.

Sí, avui estic alegre! Més que alegre, diria feliç i més que avui, diria d'ara endavant!

Diumenge a la nit vaig decidir que després de callar tant, ja hem tocava ser feliç a mi. Fins ara, tenia moltíssims motius per a ser-ho, però pot ser hem deixava massa influenciar per coses que realment, no valen la pena. Han demostrat no valer-la.

Estic vivint el meu somni, viure i estudiar a Barcelona. Ahir amb els companys de francés vam anar de sopar i entre tots van acabar de posar-me l'alegría al lloc (com diuen ells). Vaig a ser feliç, s'ha acabat el sentir-se malament per persones que no ho meréixen o que no ho han apreciat.

D'ara endavant, no més dies dolents, només dies fluixos i sempre amb un somriure als llavis. Perqué ara, hem toca a mi, a 22 dies de complir 19, és el meu temps. Hem toca disfrutar de la meua felicitat.

I aquestes cançons hem tenen l'ànim molt alt des del Diumenge a poqueta nit :)

Hoy va ser, 

hoy va ser,

hoy va ser un gran día,

puede ser especial!

365 dies.

El temps és una cosa complexa d'entendre i difícil de d'escriure. Cadascu té una percepció distinta del temps, cadascú el viu i l'aprofita d'una manera.

Avui, fa un any. Podria dir “que ja fa un any” o podria dir també “només fa un any”, però el vertader fet és que ha passat un any.

De vegades, quan vaig al tren de València cap a Barcelona o al contrari, hem sorprenc repasant la nostra historia, i sí, sempre hem retornen aquells calfreds, aquells sentiments... és curiós, com després de tant de temps, un any, continue vegent-nos rodolar somrients, ens continue vegent tan encissats i enamorats com el primer dia. 

Però dis-me amor, recordes la nostra historia?

Quantes vegades hem repassat junts totes les notres vivències? Incontables. Quantes vegades hem recorregut els fils del passat, enlluernant-nos més al recordar? Infinites.

Tot començà amb una coincidencia, o un fet del destí, qui sap... Ens vam conéixer, primer com dos extranys curiosos. Després, arribà l'amistat, aquella amistat sincera e inocent, confiant l'un en l'altre, recolzant-nos, divertint-nos, junt a aquells que es van convertir en una familia per a nosaltres, créixent, millorant, sempre estant ahi...Després, van hi haure moltes coses pel mig, les circumstàncies de la vida, ho ferem bé, pese a tot el que hem escoltat i han dit, sé que ho vam fer bé. En cap moment vam actuar de forma penyorativa, simplement no és pot anar en contra d'allò que arriba, et plena el cor i et fa sentir viu de nou. I per molt que la gent canvie la versió, sabem (i els que realment ens importen saben) que sempre serà així.

Quan mire enrrere m'adone de tantes coses que hem passat... La pèrdua dels meus avis, “allò” que hem va passar, els enfrontaments de tot tipus, la pressió, la por a un futur incert...I ahi estaves tu, al meu costat recolzant-me, abraçant-me quan necessitava que algú estigués ahi.

Certament, tenim una gran historia que cada dia emplena una pàgina més, no trobe suficients paraules per explicar tot allò que som, tot allò que hem fas sentir... Simplement, hem senc tan agraïda amb la vida de saber que, malgrat tot el que he hagut d'afrontar t'ha posat a tu al meu camí... És tan gran el que senc que només m'ix dir gràcies amor.

Saps? Aquell moment en que t'he n'adones que aquella persona que està ahi, que està al teu costat és exactament com ha de ser. És una sensació tan meravellosa...sensació d'estar a casa per fi. Realment, no ens importa que pensen els demés, sabem que serem feliços, li pese a qui li pese, és així.

I si et done les gràcies, és perque gràcies a tu hem torne a sentir viva, m'has enssenyat com gaudir de la vida amb un somriure i que, pase el que pase, tot pot millorar. M'has donat una visió més positiva de tot, has compartit amb mi coses que només un amor així pot expressar. Per això i molt més, t'estime.

I com cada nit a les onze i mitja tu hem dius: ets la persona més meravellosa i especial que he tingut el plaer de conéixer. Gràcies per compartir ma vida. T'estime Pirata. Què et paréix si continuem somniant?:)

Un, i els que seguiràn!

Per aquell dia 7 de Maig :3

Perqué vull, perqué tinc ganes d'estimar...tu ets la llum a la meva obscuritat!

Vent.

Diuen que ve fort,

que arrastra tot el que troba,

com un huracà.

Diuen que fa mal,

altres que alleugera,

per a uns refresca.

Diuen que ja arriba,

que ja s'acosta,

diuen que és el vent.

M'agraden els dies de vent. Aquells en que has d'anar amb pantalons perqué les faldilles s'alcen i es volen. Els dien que has d'arreplegar-te els cabells per a que no molesten... Aquells en que el vent m'empeny. 

El sentiment de continuar endavant, t'empeny, t'estira, et meneja, et fa sentir viu. 

M'agrada quan el vent m'escarota els cabells i hem somríus encissat amb ulls d'enamorat.

Riure.

Segons la definició que trobem al diccionari:

1. Fer el moviment peculiar dels músculs facials, principalment de la boca, acompanyat ordinàriament d'una sèrie d'espiracions i de vocalitzacions inarticulades, parcialment involuntàries, amb què hom sol expressar una alegria viva i sobtada o com a resposta a les pessigolles.

2.  Tenir aspecte molt alegre o vivaç.

 

D'un esclafit soltar-ho tot!

Aquells dies en que res pareix anar bé, quan tot és fa negre i mires per on mires, tot està capgirat, no hi ha res al lloc i nesecites fugir lluny, córrer i córrer...

I al girar el cap estàs ahi, mirant-me de prop, amb el cap molt a prop de mi, amb una mirada divertida pero la serietat a la cara, i hem traus aquells somriure. Després un bes a la galta i un somriure més. Un abraç emotiu, ple de ganes, amb un molt de boca petita d'amor.

Unes mans que recorren els costats, acaronant-me, relaxant-me... i repentinament, en guàrdia! L'atac de les picoretes, les cosquerelles o com ho vulgues dir, però ahi està l'atac. I ara sí que és tot un riure, hem remenege al meu lloc, peguem voltes l'un a l'altre, jo fugint, tu buscant... i caiem al sòl.

Continuem la nostra lluita personal, aquella en la que només hi ha guanyadors, tu guanyes el meu somriure, la satisfacció... jo guanye felicitat.

I és que adore quan hem mires amb ulls de xinés! :]

Química.

"What doesn't kill you makes you stroger..."

"Era un sentiment tan conegut. Una vegada i una altra es reptia al seu interior, mossegant-la, fent-la petita, trencant-la... cada vegada un poc més que l'anterior. No sabia per què passava, per què sempre era ella. No és que volgués anar de víctima, sino que la vida sempre se les arreglava per a deixar-la en una situació crítica. Així i tot, continuava endavant, no sabia ben bé perqué, per els pares, la germana, els amics...els amics? Quins amics? Va somriure tristament. Amics. Quina paraula més amarga per a la seua boca. De petita sempre havia tingut amics, i sobretot amigues, i ara? On estaven? Ah sí! Elles l'havien empentat a aquesta situació. Traició. Tristessa. Soletat. Sempre s'havia considerat una persona feliç, almenys mitjanament feliç, l'ignorància de l'infantessa en podem dir, però ara, on estava ella ara? Perqué la xica que l'espill reflectia no era ella. Era la seua ànima, o el que quedava d'ella.
Havia perdut aquella espurneta, aquella cosa que la feia sentir-se bé tots els dies. Havia perdut la confiança en l'amistat. I el que més ràbia li feia, era que no s'ho havia buscat, que ella només havia sigut com sempre, i mira... La gent creix, canvia, es torna malvada. De vegades un joc de nenes pot afectar més del que la gent creu. Havia patit acòs escolar, el ja tan famós "bullying". Clar que quan ella era una nena de cinqué això era impensable! I més a un petit poblet com el seu, sí, les nenes poden ser malvades, però tant? Doncs sí, tant i més. Ella era la proba vivient, encara que no tenia moltes ganes de continuar vivint. Ja anaven dos vegades que havia intentat deixar de fer-ho, però per alguna extranya raó, no la deixaven fugir del seu sofriment.
Passaren setmanes, mesos, anys...
La vida li anà canviant, nova gent entrava i eixia, i poc a poc tornava a ser ella. Va torbar un punt en el que podia sobreviure, no viure, tansòls sobreviure li anava bé. Vivia esperant, no sabia el què, però almenys li podia dir "vida".
Poc a poc, les coses s'estabilitzaren, fins i tot descobrí la vertadera amistat. I després, aparegué ell. Pot ser tota la seua historia havia estat escrita d'aquesta manera només per aquell instant, per fer-los encaixar tan bé. Pot ser les seues experiències va ser el que els va unir tant, el ser tan iguals i tan diferents. Pot ser sí, o pot ser no. 
El que és segur, és que cap dels dos podia fugir de la força que els atreia, cap dels dos podia continuar negant aquella química. Qui sap si va ser la vida tan dura per regalar-los aquells moments tan dolços, per fer-los col·lisionar i juntar-se, per fer-se feliços l'un a l'altre. Qui sap..."

No hi ha res a la vida que siga inevitable més que la mort. La vida és dura, això està clar, però hem de saber dur-la com millor podem. Cada dia hi ha un motiu per alçar-se i continuar, encara que no el tigam ja a la nostra vida, encara que no el vejam, la vida sempre ens guarda rajos de Sol entre les gotes de plutja.I com diuen, el que no ens mata, ens fa més forts. Hi ha que seguir, passe el que passe, mai saps a què estàs renunciant en un futur, hi ha que continuar encara que només siga per curiositat.

Aquesta altra canço també m'encanta, i té que vore bastant amb el tema tractat...

La vida és massa curta per no disfrutar-la!

Papà.

Amb retràs, però com diuen... millor tard que mai!

Gràcies per sempre estar, 
gràcies pels ànims, 
per ser i respirar,
pels moments íntims.

Gràcies per donar-me la mà,
enssenyar-me a caminar, 
fer de mi una doneta,
amb ganes d'avançar.

Gràcies per les teues paraules,
pels renegons, els plors,
per inculcar-me moral,
mirades i abraçades.


Gràcies pels teus somriures,
el teu temps, 
la teua paciència,
i, sobretot, la teua presència.

FELICITATS Pare!

(Ha sigut inspiració momentànea així que tampoc n'estic molt segura del resultat. S'admeten opinions, crítiques... Res de ofenses.)

Inspiració.

Que n'és d'entremaliada l'inspiració!

Avui no havia tingut un mal dia, més bé tot el contrari. Pot ser havia estat un dia dins la monotonia o pot ser havia estat un dia "normal". Encara que considere que no hi ha dos dies iguals i per tant no pot haver-hi dies normals, tmapoc entraré ara a definir el terme normalitat. Massa filosòfic, per així dir-ho.
La veritat és que tot i ser un dia bò, classes interesants a la uni, bones converses, un bon dinar, deures fets i lliure de classes de Xinés...Hem trobava una mica apagada. No volia pegar-li moltes voltes perqué sabia que no en trauria res, així que he anat a la dutxa. I ahí ha arribat.
Moltes vegades, l'inspiració ens agafa totalment desprevinguts, en un moment on mai pensàvem que pasaria, i ahí està. Pot ser al metro, caminant pel carrer, a la dutxa, escoltant música, cuinant, apunt de dormir, etc. El que tots aquests moments tenen en comú és que ens invaeix quan estem sols, inclús els moments d'inspiració provocats per altres persones, ens agafen quan hem "desconectat" del món per mig segon. És realment curiós.
Feia temps que no hem sentia tan inspirada, que quan he sortit de la dutxa el primer ha estat escriure-ho! I la sensació de vitalitat que ha aportat al meu cos...a la meua ment!
Hem torne a sentir més viva que mai, i sobretot, més meravellada!:)

Aci teniu el que la meua inspiració m'ha regalat:

T'he estat esperant,

Impacient, quasi embogint.

Entres com un huracà a la cambra,

Els teus llavis a l'orella,

La teva mà al meu pit,

Sents com corre embogit.

Inhale la teva essència,

Fruit del meu encís,

I com a una ilusió altanera,

Un calfred hem recorre l'esquena.

Lenta, apasionada,

Maleïda i desitjada,

Llarga ha estat la teva abscència,

Eterna la meva espera.

Simple, efímera,

Natura de difícil comprensió,

Benvinguda Inspiració.

 

Respirar.

Agafar aire ben profund, sentir com et plena, sentir-te viva una vegada més, respirar sense cap por, sense cap arrepentiment, saber que tot allò que fas, és la teva propia desició... Respiracions acompasades en una nit dolçament refredada pel gelat hivern, respirar agitadament després de riure moltíssim, respirar acceleradament minuts abans d'un moment important... Respirar per sentir-te viu, sempre respirar.

Qué n’és d’important respirar!
O respires o mors. Més clar, aigua, com s’acostuma a dir. Però avui, en aquest món de mentiders, corruptes, explotats i conspiradors, no se sap ja si és més necessari respirar o pensar. Perqué una cosa està clara, els que respiren no pensen i als que pensen…no els deixen respirar.

 

Tot això m'ha passat pel cap mentre passetjava pels carrers de Barcelona, des de Plaça Catalunya, passant per davant de la Sagrada Familia, agafant el carrer de València i arribant fins a casa. L'aire era menys gelat i el Sol calfava el suficient per fer que el respirar fos agradable. 

M'agraden els dies en que respirar és un alleugerament de l'ànima.

Fantasma.

Avui tinc un dia gris.

Pot ser la raó és que avui siga Dilluns, pot ser un canvi hormonal del cos, pot ser estic cansada per ser el primer dia de tornar a l'universitat, el francés, els deures, treballs, etc o pot ser és la rutina.
La qüestió és que avui tinc un dia gris. Aixina i tot, no considere el gris un color lleig, simplement és el color que li pose als dies com avui... També acostume a tindre dies verds, morats, taronges i tots ells amb matiços curiosos. Certament, podria definir la meua setmana amb la paleta d'un pintor, com aquelles que sempre estàn plenes i tenen una gran quantitat de colors tots mesclats. Pot ser com l'arc de San Martí.
Però avui és un dia gris, fa fred i el més curiós de tot és que això no hem posa trista. Sí tinc una sensació de monotonia, però això deu ser el cansanci de tornar una vegada més a la rutineta, tot i que cada dia és especial a la seua manera, però no senc res paregut a la tristor.
Sí, hem senc com un fantasma. Però un fantasma colorit, de molts colors! Pot ser com que sóc de tants colors el meu dia s'ha tornat gris...

De tota manera, sóc un fantasma colorit en un dia gris feliç i alleugerat. Feliç per tindre't amb mi, i alleugerat perqué sé que si estàs tu, mai més seré un fantasma gris en un dia negre. Perqué no hi haurà dies negres i sempre hem faràs estar colorida!:)

Avui tinc un dia gris amb matiços. Matiços de colors.

Converses.

El plaer de conversar...

Des de l'aparició de les xarxes socials que molts dels comunicadors acussen la falta de conversa de la gent i, sobretot, de la joventut. Som acusats de no saber mantindre una conversa o de ser massa mandrossos com per a conversar. És cert que l'aparició de les xarxes socials ha fet malbé l'art de la conversa i sobretot, diría jo, l'art de la dicció. Molts joves d'avui en dia tenen problemes per a comunicar-se amb veu alta, per a seguir el fil d'una argumentació per la seua poca costum a conversar... I n'estic segura que tots hem escoltat als nostres pares alguna vegada dir allò de: "Ja veus tu! Podent parlar cara a cara i sempre apegats a la pantalla de l'ordinador." Doncs bé, encara que sóc partidaria de les xarxes socials i pense que poden ser-ne de molta ajuda i també he gaudit de grans converses, indagant en els temes més profunds i escambrossos que se'm passaven per la ment, amb molt amics, és cert que trobe a faltar l'art de la conversa.

La melodiosa sensació de la veu de l'altra persona, el poder analitzar les seues reaccions, trobar les diferències entre les persones que gesticulen molt i aquelles que quasi no ho fan... Després de tot, les converses aparèixen als llocs més habituals, fent-se'n una amb els amics, a la cuina mentre es fa el sopar, de camí al metro o la parada del autobús, al sofà mentres es mira una película, de compres, al llit abans de dormir... hi ha milions de situacións diferents així com hi ha milions i milions de converses distintes. El que les fa especials són les paraules compartides, les emocions comparades, adonar-te'n que una persona pot o no compartir el teu punt de vista, esforçar-te per trobar una argumentació...

És curiós que jo, que escric en un blog, anyore l'art de la conversa. Però també és cert que sempre que tinc l'oportunitat ho faig, converse amb tanta gent com m'és possible, perqué això m'ajuda a realitzar-me, a recollir informació del meu voltant i sobretot, a conéixer a les persones.

M'agrada eixa sensació que tens al cos quan una nit després d'una bona conversa et gites i te n'adones, com de curiós és el món de les converses.

Sorpresa.

Hi ha tot tipus de sorpreses. Hi ha algunes que són una alegría. També hi ha d'altres que només porten mal de cap. Hi ha sorpreses vertaderes i altres que han estat descobertes. Hi ha sorpreses ràpides i efímeres. Sorpreses que seràn per a tot la vida. Existeixen sorpreses inesperades i altres molt desitjades. Sorpreses amb llàgrimes, somriures, abraçades, crits i fins i tot cants. Hi ha sorpreses que duren per sempre i altres que s'obliden amb el temps.
Si hi ha alguna cosa a la vida que m'agrade, són les sorpreses. Tant preparar-les com rebre-les! Des de que estic a Barcelona n'he rebut unes quantes, i com tot, en tinc un rànking secret format a la ment. Aquests dies d'exámens són durs, però quan t'endús sorpreses com la d'avui, els plenen de dolçor...

Sorpresa! Qui sóc? (:

Nervis.

Per què nervis? Què vols dir amb això de nervis?

Aquests dies pels exámens estic sentint aquesta paraula més que mai (tot i que els nervis han estat una constant a la meua vida) i cada vegada hem resulta més abstracta i més curiosa.
Tothom sap a que ens referim quan parlem de nervis, però per què ha de tindre eixa conotació tan negativa?
Si busquem nervis al diccionari, no apareix. El que sí apareix és nervi. I després de tretze accepcions a la número catorze trobem aquella que ens servirà ara:

14. m. pl. Estat psicològic, agitat i tens d'una persona.

Després d'aquesta definició és bastant comprensible el perqué de la connotació tan negativa de la paraula. Ara bé, intentem ser-ne positius. Els nervis són allò que sentim abans d'un exámen (preparat o no), eixa sensació d'incomoditat, fins i tot d'agonia, que ens envaeix quan ens trobem davant una situació que implica certa pressió psicològica sobre nosaltres mateixos. És per això que estan vists de forma tan fosca. 

Aixina i tot, no ha de ser una cosa necessariament negativa. Els nervis ens ajuden a testar-nos a nosaltres mateixos (hi ha gent que funciona millor baix pressió), també ajuden a descarregar tota eixa adrenalina que el nostre cos ha anat creant en moments previs i de vegades han estat causa de les millors inspiracions dels grans artistes, bé siguen poetes, compositors, pintors o actors. 

Els podem veure també com a un mecanisme de defensa, millor estar nerviós i no confiarse per així tindre un rendiment més ventajós. 

I sincerament, la millor part són els nervios positius. La sensació aquella de picoretes a la panxa, aquella que et fa somriure com un estúpid o que t'accelera el cor en tantes situacions diferents: l'esperada arribada del Nadal, o de qualsevol dia especial; l'arribada d'un parent, un amic o un amor; l'espera abans d'un concert, de començar un llibre que estas dessitjant obrir... Eixe tipus de nervis que són positius. 

No hi ha res de dolent en estar nerviós, lo dolent està en deixar que el teu nerviossisme et controle i et frene.

 I què passa, si el meu estat es de tranquilamentnerviosa? (:

Trens.

Deixant la terra enrrere...

Així comença un nou viatge, una altra vegada al tren. Un tren que ja és un vell amic de tantes vegades que hem fet aquest recorregut junts. Un tren que cada dia conta mil històries diferents.
Des del seient puc veure com el nen petit d'allà davant s'ha quedat dormit als braços d'una mare que mira atenta la película que passen a la petita televisió que pejan del sostre. També hi ha l'home aquell, pareix que no li agrade viatjar, o tal vegada fa tard algún lloc perqué no para de mirar el rellotge. Pot ser algú l'espera a l'estació i per això està tan impacient. També està aquell estudiant, deu d'estar molt nerviós per l'exàmen perqué no para de mirar els apunts una vegada i una altra mentra fa ballar un llàpis a les mans, és molt curiós.
Torna a passar aquella jove, segurament busca un lavabo vuit però no n'està tenint molta sort perqué és la tercera vegada que passa pel costat...
Aquest trontollar del tren, i el soroll de com avancem cap al nostre destí, sense pressa però sense pausa, a un ritme marcat... La sensació d'estar girant una corba, o quan plou i vaig mirant per la finestra, deixant la terra enrrere, la terra mullada...
Recorde la primera vegada que vaig fer aquest recorregut en aquesta etapa de ma vida. No hi havia pluja, però el cristall quedava empanyat per les meves llàgrimes. Sentia una tristessa profunda d'anar-me'n, tot i que sempre he sabut que és el que volia, però sentia tristessa d'allò que deixava, una part molt important. I per què no? També tenia por. Moltíssima por. Agafar aquest tren era literalment el que l'expressió figurada significa. Agafar un tren. Una nova oportunitat de començar, un nou destí, una nova vida... Però una nova vida no ha de significar precissament començar de cero, sino començar amb tot lo bò que teniem.
Certament, aquest tren ja és com un amic, un amic que m'acompanya en el camí de tornada a casa. Perqué sempre que l'agafe és tornar a casa, o a la casa de la terra o a la futura casa.
I cada vegada, és menys dur i és més fàcil fer el viatge amb un gran somirure, tot i l'amargor de deixar enrrere la terra... cal somriure.

M'agrada viatjar al tren de ma vida...

Poesia.

Quin gran invent la poesia!

Sempre m'ha agradat escriure, pot ser perqué ja el meu iaio hem va criar a les lletres que tan l'havien enamorat a ell. Pot ser perqué als poemes, distintament dels llibres, torbava alguna cosa especial que hem feia senitr l'ànima lleugera i com les paraules podien crear una série de sensacions fins aleshores desconegudes per a mi. Pot ser simplement estava escrit que m'agradés escirure.
Aquests dies tan atrafegats de treballs i estudis per a l'universitat trobe a faltar moltíssim al iaio. Al Septembre va fer un any que ja no hi és, i com es nota la seva abscència. Recorde les paraules d'ànim que hem donava abans de cada exàmen, i com aconseguia amb unes paraules plasmades a un paper amb una rima senzilla fer-me somriure i donar-me ànim per continuar. Ja a la Selectivitat vaig notar la seua falta, per sort, en aquell temps ja havia aparegut el meu Pirata per mitigar la nostàlgia i encara que mai suplantar, perqué això és impossible, aportar una sensació semblant, amb poesia també.
Tothom té un gran mestre a la vida, pot ser un mestre de professió, pot ser un amic molt amic, pot ser un pare o una mare, tal vegada un germà o germana, o un vei molt avingut a la familia. En el meu cas, el meu gran mestre va ser el meu iaio.
Recordant aquells temps i la seua pèrdua, he anat a parar a un llibre que quan va morir hem va quedar en herència. No és gens elegant, està malfet pel temps i sense coberta, però era allà on ell escrivia refranys, dites populars, recòrds i poemes, molts poemes. A cada net pel seu aniversari l'hi va escriure un, encara que jo, sempre hem quedaré amb el poeme que hem va dedicar quan vaig ser Regina Infantil de les festes del poble. I fins i tot avui, quan llisc aquelles paraules escrites amb una lletra elegant però tremolosa, se'm plenen els ulls de llàgrimes i m'inunda una calidessa i una tristessa profunda. No només per haver perdut un gran mestre, un amic, un guia, un iaio en definitiva...sino també perqué el món perdés una ànima literaria més.

Us deixe así el poema que va escriure, emulant el meu nom i cognoms amb cadascuna de les lletres inicials dels versos.

"A la meua neta Rosa"

Revoltosa a discreció,

Organitzant és meravellosa,

Sempre té apunt la contestació,

Ara, és molt carinyosa.

Cuan vol una cosa,

Es cosa feta,

Bona és la xiqueta!

O no li dirien Rosa.

LLavor no l'hi ha faltat,

Això ho ha heretat.

Per acabar l'informació,

Es el resultat de la mescla de les

Roses dels Perpiñans, Llimoners i forners,

Perqué, qui no ens coneix en el poble?

I com estem arribant a la meta,

No vull deixar-me algo important,

Y en nom de la meua neta,

Ahí va, un visca el Crist de la Sang!

Salvador "Savoret" Perpiña Ventura. [20-9-1920/24-9-2010]

Quin gran invent la poesia! Gràcies per la teva poesia...

Llengües.

 Políglota, políglota, políglota, políglota... Com m'agrada aquesta paraula!:)

És curiós perque mai m'havia parat a pensar que ho sóc. No és que desconeguera l'existència d'aquesta paraula, sino que no la relacionava amb mi, simplement, era una paraula extranyament extranya amb un significat conegut però amagat per la sensació graciossa que hem provoca pronunciar-la.
Tot açò va sorgir perque l'altre dia hem va passar una cosa molt curiosa per a mi, encara que amb el temps a Barna acabarà per ser una cosa normal, i al contar-li-ho la primera paraula que hem va dir va ser: Políglota!
Va ser una acusació, entre bromes i rises, i curiosament al escoltar-lo pronunciar aquesta paraula hem va vindre un somriure als llavis. Pot ser era un somriure d'orgull, o pot ser d'agraïment pel complit o qui sap...La qüestió és que va ser un somriure i un somriure sempre, sempre és important. El cas venia a ser simple, però amb el joc de paraules i idiomes sonava molt més gracios.
Si busques políglota al diccionari surt açò:  2 adj. [LC] [FL] Que parla diferents llengües.
M'agrada pensar que ho sóc, perque no només hem dona coneixença de diferents llengües sino també de diferents cultures, i crec que això és molt més important que la llengua en sí.
De vegades hem trobe amb gent que no ho compren: “Jo parle la meua i qui no m'entenga que s'espavile” Sí, és una postura totalment respectable però...massa dràstica segons la meua opinió i molt pobra d'esperit curiós. Doncs sí, parle Valencià (o Català com us vinga de gust dir-ho), Español, Anglés, Italià, Alemany, Francés i Xinés i no hem pareix que siga una mala cosa, sino tot el contrari, ja que gràcies això l'altre dia vaig poder ajudar uns nens alemanys perduts a Barcelona i guiar una parella italiana fins a Sagrada Familia.

Políglota, políglota, políglota, políglota ... que ets i com m'agrades :)

Tempus Fugit.

Què és un segon?

Un segon pot ser tantes coses. Un esgon pot marcar la percepció d'un dia, un segon amaga nerviosisme, amor, tristor, por, alegría... Un segon pot ser pau i tranquilitat. O tal vegada un estat alterat que no para enlloc i viu per fer enrrenou.

Quants segons hem malgastat del nostre viure?

Mai ho sabrem, pot ser un error et condueix a alguna cosa millor. Equivocar-te al baixar al metro et pot dur a descobrir un nou barri i meravellós. Agafar una dressera nova et pot dur a trobar grans aventures en un dia quotidia. Somriure a un desconegut pot animar-li el dia.Fer una excursió pot fer que conegues l'amor de ta vida. O tornar d'una.
Realment són segons malgastats?
No ho crec pas jo.

Un segon és passat, present i també futur.
Un segon és tan efímer...

Claror dolça.

L'obscuritat del carrer i el fred acompanyen aquest dia tan gris. I nosaltres, estirats al llit no sabem ben bé que fer, o tal vegada sí, però cap dels dos parla. Ni tu dius el que estàs pensant, ni jo pregunte que penses. Pot ser és la mandra que aquest dia desprén, pot ser són les ganes de dir tantes coses que no saps ben bé quina escollir... Pot ser és el dia.
Després ens mirem, somrients, uns somriures mandrossos, com nosaltres dos allí estirats, uns somriures càlids per contrastar amb el dia, uns somriures vertaders, d'aquells que naixen sòls.
T'acarone el pit i el bese, i et somric. I tu hem mires, i somrius, i m'acarones el costat i fas que un calfred m'arribe fins la mèdula. I tot seguit la dolçor dels nostres cossos, i la manta que cau, i la calor...
I després riem. Riem i tampoc sabem ben bé perqué estem rient, però és una sensació tan lleugera que continuem rient. Riem doblant-nos cap endavant, riem amb llàgrimes als ulls, i ens mirem interrogants, per què riem?
I cap dels dos té la resposta a una qüestió tan sencilla, però només sabem que riem i que es sent molt bé aquest riure. I quan per fi ens calmem, i ens tornem a mirar interrogants, acusant el riure de nou quedant aquest només en uns somriures divertits, ens mirem de nou.
No necessitem res més, per a què pronunciar cap so i trencar el moment? No és necessari pronunciar-ho, les nostres mirades ja ho impliquen... I tornem a somriure. I ens sentim empalagossos, ens sentim cursis, fins i tot, ens diem la tonteria que duem al cos, però així i tot, riem de nou.
I després parlem, parlem de milions de temes, parlem de tu i de mi, de tu només, de mi només, parlem d'ells i d'elles, parlem de la vida, del futur, somnis extranys, situacions delicades, records, moments, olors, sabors...Parlem de tot i passa el temps.
Tu preguntes si tinc son, i jo responc que no amb el típic badall que implica que sí però vull continuar amb la nit. I així ens perdem l'un en l'altre. Parlem de la distancia, parlem de tu así i jo allà, o de tu allà i jo así... Qué més dona! L'important és que no callem, i si ho fem, és només per dolçor.
I quan ens n'adonem ja ens saluda la claror del dia, i riem de nou per la bogeria que tenim damunt, i hem beses dolçament i jo m'arraulisc al teu pit, la manta ja està al seu lloc de nou, tu m'envoltes en el teu abraç protector i jo senc com hem pesa el cansansi de tota una nit compartida. I hem beses els cabells i m'acarones, continues parlant fins que la teua veu queda llunyana però melodiosa...

I ens abandonem a Morfeu, sota la claror de un nou dia, esperant un nou despertar.
Que dolça és la claror...

Mal no, pijtor.

Quins temps tenim entre mans! Les coses no van mal, van pijtor.
Aquests dies s'escolta molta crícita, es veu molta mobilització del poble i s'escolten diverses i distintes opinions dels mateixos temes. Jo no vull entrar en política, tot i que la política és la causant de tot aquest enrrenou, però no hi vull entrar. No hi vull entrar pel simple fet de que pense que ningú en sap tant del tema com per fer-ne una disertatzició apta (almenys, no per a mi).
El que sí que hem crida l'atenció d'aquests dies tan durs, és la crítica de la gent. N'estic segura que moltíssima gent es queixa amb raons (i de sobra) però també hi ha d'altres que s'en queixen perqué és més fàcil que possar-se a buscar una possible solució. I sobretot, me'n sorprenc de les crítiques tan faltes d'informació i cultura que una es pot trobar avui dia a qualsevol red social (principalment a Twitter).
Jo respecte tot tipus de llibertat d'expressió, però hi ha coses que si no les saps és millor callar-les, ja ho diu la dita popula: Val més callar i parèixer estúpid, que pronunciar-te i confirmar-ho.

La meva frustració en aquest tema ve per les crítiques al sistema capitalista. No crec que siga el sistema més òptim, però està clar, que front altres sistemes que s'han proposat és l'únic que ha demostrat una estabilitat. Pot ser el comunista ús semble millor? Tot ben repartidet? I què passa si jo treballe més que el meu veí, però ell cobra el mateix que jo i gaudeix dels mateixos luxes? Podreu dir, quina xica més poc considerada! Però no és poca consideració, és la realitat. A ningú li agrada fer més feina de la que cal, i menys que mentre tu et trenques el llom, vinga un altre i s'aprofite. I sí, aquests dies és el que ocorre a Espanya però el problema en essència, no és del sistema que s'utilitza, ja que altres països l'utilitzen i no estan tan malament, el problema así és dels polítics que més que governar el que fan és mirar-se la merda que tenen al melic.
N'estic farta d'escoltar crítiques al sistema capitalista! A les empreses i als empresaris!
Doncs sí, jo sóc filla d'empresari, visc i menge gràcies al sistema capitalista i no me n'avergonyisc pas! No tots són com els pinten. Ara es queixen de les retallades als funcionaris, i què hi ha dels autònoms?
Un funcionari cobrarà menys, però cobrarà a final de mes, un autònom si no es busca la vida ho té complicat. Un funcionari té la jubilació asegurada, una pensió que cobrarà sí o sí. Un autònom una vegada es jubile no cobrarà pensió. I què hi ha dels segurs? Un funcionari el té cobert per l'Estat, mentre que un autònom se l'ha de traure de la butxaca si vol estar cobert en cas de que ocòrrega el que siga... Així que no hem vinguen amb el conte de quina pena els funcionaris, perque els autònoms duen molt de temps sofrinnt-ho també i ningú s'ha mobilitzat per ells.
Hem pareix molt mal que facen retallades a sanitat i a educació, que han de ser els pilars bàsics on ha d'invertir una economia, però que no en parlen com si foren els únics afectats.
Perqué si no fóra pel sistema capitalista, no se'n sabria res de les escoles perqué no hi hauría una distribuidora de material, ni una companyia que construïsca escoles, ni podríes anar a un restaurant a sopar, ni tan sòls podries utilitzar un ordinador, perqué està clar que tindrà coses dolentes, però també n'ha dut moltes de bones.

I pot ser seré molt criticada per les meues opinions, però crec que si som tots els que estem patint, que no només s'enduguen el mèrit de protesta uns i les culpes els altres. I com ja he dit, la necessitat que tenim és d'un govern nou, que ahí és on estàn els calés, no a les cases dels treballadors honrats, funcionaris o no.

I és que com diuen per ahí, anem de mal en pitjor...

Com fan els gats?

- Per què no podem ser com els gats?! Ens arrauliriem junts i no faríem res en tot el dia més que observar.
+ És això el que fan els gats?
- Nosaltres ho faríem.
+ Aleshores només tinc una cosa a dir.
- El què?
+ Miau.

"Miau" :)

Mare! Jo vull ser un gat...

Esperança.

Senyor rei jo estic así, portem coses per a mí, que jo li portaré palla i garrofes per al seu camell rosí, rosí.

Aquesta era la lletra que Laila practicava cada nit des de que començava el mes de Desembre fins uns minuts abans de putjar a l'escenari on els Reis Mags d'Orient donaven els regals als nens del poble. Laila tenia molta cura d'entonar bé cada part de la cançó, ja que ella sabia que quan millor la cantaves, més posibilitats de que el regal fóra allò que havies demanat. Malgrat tot, aquest any seria diferent a l'anterior. Aquest any el pare i la mare no anirien amb ella a veure la cavalgada, el pare no guardaria tots els caramels i joguines sense utilitat a una bossa de plàstic, no. Aquest any aniria amb els iaios.

Laila repasava la cançoneta una vegada i una altra, s'imaginava quan es posaria dvant del seu Rei, Gaspar, perque Gaspar era el seu Rei des de que era més menuda que ara. Molts nens de la seua escola que també tenien com a Rei en Gaspar es queixaven tots els anys, deien que volien en Malcior o Baltasar però Laila era la més feliç del món tenint com a Rei en Gaspar. De fet, n'estava orgullosa perqué n'estava segura que era el millor Rei. A Baltasar, la majoria dels nens li tenien por. I Melcior era el Rei de la Garnet.

Aquella nena tan fastidiosa! Quan va començar a l'escola nova, Laila va intentar fer amics i amigues, tot i que el primer any era amiga de tot el món, el segon any alguna cosa va cambiar. Sobretot perqué la Garnet que malgrat no ser de les seves millors amigues havia estat amiga seva, va començar a emprenyar-la tots els dies. Sempre se'n reia d'ella per la roba que duia, i també se'n reia dels seus pares i del fet que tingués que dormir al mateix llit que la seva iaia. Aquestes burles sempre feien plorar la Laila. I per això, ella no podia comprendre com un Rei Mag d'Orient podia dur regals per una nena tan malvada com era la Garnet. I a més, regals dels més guais. Per això no li agradava en Melcior. I a més a més, en Gaspar li va somriure un dia que no anava vestit de Rei. Va ser un dia que ella i la seua mare tornàven de València, ell n'estava sentat al davant d'elles, amb aquella barba castanya i aquell pèl llarg, dormitava disimulant amb un llibre a les mans.Laila va avisar la mare perqué volia anar a donar-li les gràcies. Tot i que la mare va intentar disuadir-la dient-li que ara no estava treballant,Laila va pensar que això eren bajanades, un Rei Mag sempre és un Rei Mag! Així que s'hi va apropar poc a poc i el va despertar, en Gaspar es va endur un bon ensurt, però quan Laila li va donar les gràcies per fer feliços a tantissims nens arreu del món, ell li va guinyar un ull i va somriure.Laila va estar contant aquella anècdota durant setmanes.

Aquest any va ser tot molt diferent, Laila estava molt nerviosa quan va pujar per sentar-se als genolls del Rei. Quan n'estava molt aprop, va començar a entonar la cançó que amb tant d'empeny havia practicat. Quan va acabar, es va acostar al Rei que va apropar la seva cara a la nena, i a cau d'orella Laila va demanar el seu regal. En Gaspar va obrir molt els ulls i després un somriure dolç i tendre es va instalar a la seva boca, va fer que s'acostés el patje reial i li va fer un escoltet a cau d'orella també. El patje va fer cara de sorprés, però baix la mirada senriosa del Rei va fer el que li van manar i uns 10 minuts després va aparèixer amb un regal. Laila va donar les gràcies i va correr fins on estaven els iaios, que esperaven impacients pel regal de la nena, ella va dir que ho volia obrir amb els pares, així que van començar a fer camí cap a casa.

Una vegada a casa, Laila va correr fins al menjador, on estaven els seus pares. Ambdós feien cara de cansats, i davant els ulls interrogants dels iaios, els dos van negar amb el cap baixant la mirada al terra. El seu iaio s'acostà all seu pare i li va prémer fortament al muscle, mentre la iaia deia que anava a fer alguna cosa per sopar la nit de Reis i així la nena podria ensenyar el seu regal.

Laila es va sentar als genolls del pare i va començar a obrir el seu regal amb molta cura, tot i que ella ja sabia que hi havia dins l'envoltori de paper brillant, volia sorprende els majors.

Va arrancar l'últim troçet i va mostrar als majors el regal. Era una capsa. Una capsa que n'estava buida. Tots quatre es van mirar, sense comprendre res. Ells havien demanat específicament que la nena havia de tindre “La casa de la Cenicienta y sus amiguitos” Quina broma era aquesta?

Davant l'expectació dels majors, i a la pregunta de la seua mare de per què tenia una capsa, Laila va respondre que com que escoltava dir a casa que passaven per un mal moment, i que els pares sempre discutien per no poder conservar la casa i per no tenir feina, ella havia fet cas a la iaia. La iaia sempre deia que quan alguna cosa mala passava, hi havia que menjar alguna cosa dolça i guardar tota l'amargor dins d'una capsa. I eixa, era la capsa que ella volia com a regal de Reis, perque era ella, i només ella, qui volia donar dolçor a la vida dels seus pares.

Senyor rei jo estic así, portem coses per a mí, que jo li portaré palla i garrofes per al seu camell rosí, rosí.

No hi ha que pedre mai l'esperança perqué fins i tot el dia més gris pot amagar un núvol molt blanc. Hem de ser com Laila, hem de guardar l'amargor per altres moments on ens pugam donar el luxe de passar-ho mal.

Feliç 2012 a tots els diferents!

Comencem un any nou. Quina ilusió! I la veritat que vam despedir l'anterior de la millor manera possible, junts i passant-ho rebé!:)
Avui, encara cal dir que va ser farà uns dies, vam estar parlant sobre l'homosexualitat, els diferents estats en que es troba aquest tema arreu del món i les repercusions que causa l'ignorància dels demés a les vides d'aquestes persones.
Allà pel mes de Maig, un grandíssim amic nostre ens va confesar la seua preferència per la gent del seu mateix sexe. És clar que vam acceptar aquest fet com qualsevol altra cosa i no vam donar més importancia perque justament eixe seria un comportament homòfob. Aquestes coses s'han d'acceptar com quan algun conegut/coneguda et confessa que li agrada aquest/aquesta.
I parlant de tot un poc, hem vaig adonar de la dificultat que tindrà a la seua vida d'ara endavant. No és que abans no fora conscient de l'estat ignorant i prehistòric de la nostra societat, sino que fins aquell moment, no afectava plenament algú del meu voltant, aleshores era un tema que estava ahí, i si sorgia a les conversacions defenia la meva opinió, pero no anava més enllà.
Doncs bé, és trist saber tot el que haurà de passar, pensar que no podrà expressar el seu amor per una altra persona lliurement perque serà jutjat i pot ser, fins i tot, castigat per un sector endarrerit mentalment de la societat (val a dir, un sector ben ampli i de totes classes socials). Això sí, sap que sempre ens tindrà a nosaltres pel que necessite, que li farem costat i no deixarem que ningú s'impose per creure's més "humà".

És curiós, com hi ha gent que no vol acceptar els fets. És com negar que demà farà fred quan tens totes les variables i els estudis meteorològics damunt la taula. És així i punt.
Personalment, crec que tot el món naix sent bisexual, i que segons l'educació rebuda i el teu desenvolupament propi, acabes decantant la balança cap a un costat o l'altre, o també, aconsegueixes l'equilibri. Certament, no hem considere "hetero" que diuen, jo m'enamore de persones, i hem senc atreta per aquestes, no per gèneres. Hem pareix molt cobard l'actitud de: "Pobre, és homosexual" Pobre per què? Pobre si pateix fam, si no te un sostre baix el que dormir, si té càncer, si no té feina... Pero no per la seua condició sexual.
L'homosexualitat només és un dels temes més sonats, però aquesta societat plena d'hipòcrites amb somriures de plàstic, polítics que no fan el que han de fer, i les butxques de qui no toca plenes de diners, ens demostra que tots els diferents han de ser jutjats i castigats. Doncs bé, les coses no són així i sempre quedem uns quants per a lluitar el que ens correspon.
Ser diferent no és roïn, és una qualitat.
Així que la meua entrada del any nou, va per totes aquelles persones com jo,n'estàn orgullosos de no servir als patrons i tòpics que van relacionats amb l'edat, el gènere o l'ètnia.
Tots aquells que som diferents tenim un lloc al món. El nostre propi lloc.

I us deixe una canço de P¡nk que m'encanta i reflexa molt bé el que vull expressar.

Raise your glass!