dijous, 23 de gener de 2014

Per què serà que quan estem "de finals" és quan més temes per a discernir trovem? Crec que és una d'aquelles moltes coses que he aprés a acceptar sense ficar més impediments (després de molts anys de pegar-li voltes i no trovar cap explicació). 

Aquesta vegada, m'ha vingut al pensament què fa canviar una persona? Quin mecanisme intern ens porta a fer eixe canvi visible?
Certament no he arribat a cap conclusió i això em frustra una miqueta però supose que com tot, són coses que la vida et va responent poc a poc...

Quàntes vegades heu escoltat la frase: "Però això s'ha acabat, vaig a canviar?"  Moltíssimes. Infinitats de vegades. I molt poques ha sigut cert, per sort o per desgracia.
Conec molta gent que volia canviar aspectes de la seua persona que a mi em pareixien meravellosos i molts altres que no es paraven mai a pensar en el canvi ni que la paraula "INTERVENCIÓ" aparegués volant al seu cap. La cosa és que realment no sé si s'hauria d'anomenar canvi, no estem canviant constantment? Cada dia som un poc més majors, cada dia hi ha alguna cosa diferent en nosaltres, fins i tot, quan no ens n'adonem. És extrany com el concepte de canvi canvia segons la prespectiva.

No tinc molt clara la meua opinió respecte al canvi. No és que m'adapte malament -encara que amb els anys crec que he perdut l'habilitat d'adptar-me tan bé- però de vegades m'agradaria conéixer la raó dels canvis, no de tots, crec que això llevaria gràcia a la vida en sí, però si d'alguns.

Com canvien les coses... fa dos segons estudiava negociació i ara desvarie a una pantalla en blanc...curiós, com a mínim, curiós.

dijous, 16 de gener de 2014

Tres mesos. Tot un trimestre i un poc més. Eixa és la quantitat de temps que feia que no entrava al blog. Ni al meu, ni a cap.

No tinc cap raó de pes, simplement la vida. Entre els estudis, la poca pero profunda vida social, les relacions amb la familia i els projectes que vaig planetjant, hem quede esgotada al cap del dia. O això seria el que diri, però la realitat és que també ha hi hagut dies on simplement no tenia res a dir -weird- o no em venia de gust dir-ho.

No vaig ara fer la reflexió del meu 2013. Com qualsevol altre any, ha tingut punts álgids i meravellosos i també punts baixos i dolorosos. D'aquest any passat, igual que dels anteriors, em quede amb la gent, els somriures i el gust d'estar pel simple plaer d'estar.

A l'any nou, 2014, no demane res més que el que ja gaudeisc en ocasions, somriures, felicitat i força per afrontar tot el que vinga. Res que jo mateixa i els del meu voltant no pugam proporcionar-me.

I només hi ha una cosa, una, que m'agradaria d'estacar: els Nadals. No, no vaig a entrar en una definició redundant, versionada i massa treballada com alguns i algunes fan, del que és el Nadal. Però aquest Nadal he gaudit d'una cosa que, visto lo visto, feia temps que no gaudia: la familia. I no, tampoc vaig a entrar en una d'aquelles definicions esponjoses, pel simple fet que hui no em ve de gust. No em malinterpreteu, sempre he gaudit de la meua familia. Podria dir, en un atac de sinceritat dolorosa, que quan més lluny he estat, més els he gaudit al tornar. La primera vegada que vaig experimentar aquest sentiment, em vaig sentir molt culpable. Infinitament culpable. Pero després vaig pensar que seria molt més útil aprofitar-me'n de la sensació i deixar-me portar. Va ser una gra desició.
No sé com serán les altres families del món, però jo he comprovat que em puc divertir amb la meua familia, per molt dispars que sigam en edats i gustos. I no hi ha plaer més gran.

Ahí teniu el Nadal, ja poden les males llengües soltar verí ^^

diumenge, 29 de setembre de 2013

Oloraves l'essència d'aquella pell tan fina i suau com si de la millor ambrosía del món es tractara. Després del temps que havia passat, aquells braços que et rodejaven amb amor i l'alegria de retrovar-se. Havies anat créixent allà, cada vegada més amunt mentre el teu escut protector es quedava més petit. Malgrat el temps, notaves aquella calor que només eixos braços sabien donar-te i aquella seguretat que només eixa veu et fa adquirir.
I en aquell moment no importava res més. No importava que l'última vegada que es trovareu va ser corrent, ni que als 18 anys havies decidit anar a viure a un pis deixant la casa, ni que vivies a 300km de distància, ni que ara comparties més secrets amb la teua parella, ni que feia tres mesos que no abraçaves aquella pell que sempre havia tingut eixa essència i era tan suau.
Ara, en aquell moment, ereu tu i la teua mare. La que et trucava tots els dies i et renyia quan t'oblidaves de trucar. La que et repetia fins la sacietat com fer les coses que ja sabies fer. La que sempre et rodejava amb els braços i deia: "estàs més flaca, no menges o què?". La que et treia de les teues casselles amb la perfecció pròpia d'una mare protectora.
La teua millor amiga, la teua confident, el teu muscle i soport... La teua mare, amb l'essència que només l'amor d'una mare sap trasnmetre. 

Toito te lo consiento

¿Te acuerdas de aquella copla
que escuchamos aquel día
sin saber quién la cantaba
ni de qué rincón salía?
¡Qué ángel! ¡qué estilo!
¡qué sentimiento y qué voz!
Creo que se nos saltaron
las lágrimas a los dos:
"Toito te lo consiento
menos faltarle a mi madre...
que una madre no se encuentra
y a tí te encontré en la calle."
No vallas a creerte que esto
lo digo con mala intención...
pues sabes que por ti tengo
clavado en el corazón
el querer más puro y bueno
que ningún hombre sintiera
por la que Dios, Uno y Trino
le diera por compañera.
Pero me gustó la copla
y entra bien por soleares:
"Toito te lo consiento
menos faltarle a mi madre."
Y me enterado, casualmente,
que tú le faltaste ayer;
y nadie me lo ha contado,
pero yo lo sé.
Que tengo mis amores
entre dos cariños repartidos...
que si encuentro a uno llorando
es que el otro lo ha ofendido.
Y mira que no me canso
de tus caricias constantes:
¿quieres un vestido? !catorce!
¿quieres un reloj? ¡de brillantes!
Ni me importa que la gente
vaya de mí murmurando
que si soy pa ti un muñeco,
que si me has quitado el mando,
que si en la diestra y siniestra
tienes un par de agujeros
por donde se van al mar
los ríos de mi dinero...
¿y a mí qué?
con tal de que a mi vera
tú jamás te me separes,
Toito te lo consiento
menos faltarle a mi madre.
Porque ese mimbre de luto
que no levanta su voz,
que en seis años no ha tenido
contigo ni un sí ni un no;
que anda como un pavesa,
que no gime ni suspira,
que se le llenan de gloria
los ojos cuando nos mira...
que me crió con su sangre,
que me llevó de la mano
pa que yo me santiguase
como todo buen cristiano;
Que en las cancelas del hijo
consumió su juventud
cuando era cuarenta veces
mucho más guapa que tú...
Tienes que hacerte de cuenta
que la viste en los altares
y ponerte de rodillas
antes de hablarle a mi madre.
Porque este amor que te tengo
se los debes a su amor,
que yo me casé contigo
porque ella me lo mandó.
Conque a ver si tu conciencia
se aprende esta copla mía
muy semejante a aquel canto
que escuchamos aquel día
sin saber quién lo cantaba
ni de qué rincón salía:
¡Desde la cuna! ¡a la madre de mi alma
la quiero desde la cuna!
Por Dios, no me la avasalles
que madre no hay más que una,

y a ti... a ti te encontré en la calle.
Rafael de León.

divendres, 20 de setembre de 2013

T'en vas pas!

La gent del teu voltant parlava un idioma que amb dificultat et deixava expressar-te. Les costums, els olors, els sabors, les sensacions...tot era diferent. Et trovabes com una extranya que havia aterritzat al país del formatge pudent com si fos "Papa Noel" amb un regal que tots havien estat anys esperant. I tot eren somriures, abraçades i trios de besos per tot arreu (recorda que són tres! et reprenies mentalment).
I d'això ja feia quasi tres anys, la dificultat és canvia per les ganes d'aprendre, la sorpresa i la -de vegades- incomoditat per una sensació d'esta a "casa" i els sabors i olors ja eren reconeguts amb nostàlgia pel teu cervell. El que no havia canviat eren els somriures -que ara els acompanyaven riures-, les abraçades i els trios de besos (perqué sempre són tres!). 
I aquells petitos que s'amagaven a les faldilles de les mares tímidament ara et plenaven de picoretes, besos i abraçades mentre et demanaven: Tattie, t'en vas pas!

dijous, 19 de setembre de 2013

Camino de Santiago.

Des de que vaig tornar del camí que tinc aquesta entrada a mitges però mai trobava un moment per a acabar-la. Bé, el moment ha arribat mentre espere que el bacallà s'acabe de fer al forn.

A mitjans del mes d'Agost vaig anar a fer el "Camino de Santiago" -i perdoneu que ho posse en castellà però no m'agrada com sona en valencià, serà el costum- amb el meu novio i tres amics. Portava ja un any darrere de tots intentan convencer-los però quan no era per una cosa era per una altra i finalment vaig decidir que aniria a fer-lo i si volien acompanyar-me genial, sinó, no em feia res anar a meditar sola.
Vam ixir el dia 14 de nit per arribar a Astorga el dia 15 de matinada després de 7 hores de cotxe infernals -de les quals vaig haver de conduïr dos-. Una vegada allí, Julien (el famós pirata) va anar a deixar el cotxe a Santiago i tornaria en bus i els demés vam estar fent temps mentre esperàvem que obriren l'albergue (van tardar tres hores però ens va semblar una eternitat). L'endemà a les 7 del matí vam començar la primera etapa: Astorga-Rabanal del camino. Uns 22 km per a començar, jauja deiem... No va ser la meva millor etapa però la vaig conseguir acabar en un passable temps de 5 hores. Després va arribar la esperada -que ignorants que vam ser- baixada de fins a Ponferrada. Normalment una baixada està molt bé però quan són 12km seguits per una muntanya pedregossa...bé, la cosa canvia. Aquesta etapa vam tardar molt a fer-la ja que eren 32km i vam arribar de manera que vam haver de dormir en el patí d'un monasteri i les primeres ampolles van fer acte de presència. Pot sonar malament, però la nit al ras va ser molt divertida -i incòmoda- la part negativa és que un company va portar tantes ampolles que va haver de tornar a casa.

El problema "ampollil" -com el vam batetjar- no ens va abandonar en cap moment però com que venim d'una casta de valents, vam continuar el nostre camí.

Crec que mai he gaudit un viatge com vaig gaudir d'aquest. He compartit amb amics molts moments únics, paissatges preciosos, converses i rises que animaven a tothom. L'esforç és feia notar cada dia però quan arribaves sabies que valia la pena. Van estar uns dies molt divertits i sobretot perfectes. A la nit sopava amb gana, em sentia agraïda de cada troç de pa i de cada llit a la nit, i crec que aquella experiència sí que m'ha canviat una miqueta.

Quan vam entrar a la plaça i vaig veure la catedral, estava eufòrica. I quan em vaig parar davant aquell monument que ha presenciat el pas de tants peregrins ilusionats, cansats, orgullosos, emocionats... no vaig poder evitar les llàgrimes.
A les huit del matí, mentre el Sol despuntava nosaltres contemplàvem la magnificència d'un monument que sap que és la recompensa i el sofriment.

He conegut gent increíble al camí, he trobat llocs que pareixien trets de l'imaginació de Tolkien, he compartit menjar amb desconeguts i he rebut els ànims de molts. I d'ací uns anys, tornaré. Perqué la recompensa després de 10 dies, 260 km i plors de dolor, és inmensa.
És curiós que quan entres a la plaça i et posses davant la catedral et sents inmensament gran davant aquell gegant de pedra.

Un lloc preciós prop d'Arzúa.

La gran arribada de matinada.

L'orgull d'haver arribat :)

Tot ben ple que 260km donen per a molt de segell!



 Ja que estàvem vam aprofitar l'ocassió per anar fins a Fisterra. Quin lloc més preciós! Realment paréix el fi del món, tan en pau, tan apartat i tranquil. I després un llarg viatge de 10h fins a casa però va meréixer la pena sense dubtar ni un segon!
La creu de Fisterra.

Km 0 del camí, El final en el principi.




dissabte, 31 d’agost de 2013

Fa temps vaig parlar de la "situació emocional durant el canvi estacional" amb la psicóloga. Recorde que em va dir que les relacions que s'iniciaven a l'estiu, o al decembre, no acostumaven a tindre una llarga duració perqué són en eixos moments quan el nostre cos experimenta els canvis emocionals de l'estació.

Jo no vull qüestionar la psicologia -després de tot estic compartint vida amb un futur psicòleg- però jo diria que és més bé el temps. A l'estiu i al decembre (pel fet de les vacances de Nadal i l'esperit i blabla...) tenim més temps per compartir i per "no fer res". És eixe tipus de "no fer res" el que ens permet adonar-nos més detingudament del que tenim al voltant -i de QUI tenim al voltant-. És per això que moltes relacions s'inicien en aquestes dates. Imagine que després factors com el congeniar, compartir interessos... també tindrà molt de pes en el desenvolupament de la relació, però el temps és fundamental.

Clar, que a totes les relacions el temps és la clau (i el pany) per a que tot funcione però a aquestes se li ha de dedicar més temps si cap. Compartir moments, bons o dolents, conéixer eixa persona quan viu baix l'estrés de la monotonia quotidiana és important. I ho és per una raó ben simple: quan podem estimar una persona en la quotidinitat de la monotonia és quan ens asegurem que són l'element especial del nostre plat principal.


TEMPS.

Anàvem pels carrerons de la mà,
com dos adolescents engrescant,
tu em miraves melindrós,
aquell instat quotidià.

Era el nostre moment ideal,
jo un somriure mig negat.

La monotonia trencada a trocets,
composant la melodia,
els nostres secrets indrets,
composant el dia a dia. 

Rosa Cebolla Perpiña. 


dissabte, 3 d’agost de 2013

“Dicen que el tiempo cura las heridas, no estoy de acuerdo, las heridas perduran. Con el tiempo la mente, para proteger su cordura, las cubre con cicatrices y el dolor se atenúa, pero nunca desaparecen”. (Rose Kennedy)

Aquesta frase l'he escoltat a un capítol de "Mentes Criminales" ja fa uns dies i no podria estar més d'acord. Tothom tenim alguna cosa que pensem que podriem haver portat millor, haver actuat d'una altra manera... La realitat -per trist que ens semble- és que no podem tornar enrrere en el temps, s'ha de viure amb les errades i amb les males decissions. Són estes les que ens ajuden a cambiar i continuar endavant, són les lliçons de la vida les que ens emboliquen i atenuen el nostre patiment. 
No sóc una persona que s'arrepentisca molt assovint -i prendria el risc de dir que ho he fet unes 3 o 4 vegades en els meus vint anys- perqué pense que si en aquell moment vaig actuar així, no va ser amb fretat.  

Al capdavall la vida és un ball.